Un any més, l’Associació
de Veïns Progressistes de Valldoreix ens ha convidat a celebrar el Dia de la
República al voltant d’una paella, i és una manera de dir-ho.
No sé si érem més
que altres anys, sóc molt dolent comptant multituds, més que la policia
municipal de Barcelona. En tot cas, els de sempre hi érem. Bon senyal. Vol dir
que encara ens belluguem per aquest món terrenal i, a més, que seguim sent
republicans. Totes dues qüestions, personals i intransferibles, encara que la
segona permet fer proselitisme; quelcom impossible, això sí, el dia de la
paella, ja que no cal convèncer ningú.
La paella ha estat
immensa. I crec que no exagero. Era una opinió generalitzada. El que escriu
aquestes línies se n’ha menjat dos plats. Els dos iguals de bons. I em sembla
que la cosa té molt de mèrit, perquè fer tres paelles per a tanta gent no ha de
ser gens fàcil. Dit això, el que m’ha encarregat aquest escrit, home del morro fi,
em diu que deixi constància que la cuinera és de Castelló; no entenc
l’encàrrec, però suposo que deu tenir sòlids fonaments arrossístics. Queda dit.
Anem a la part més
lúdica. Una vegada més, se’ns ha encarregat a la coral Cantem les 40 que
amenitzem la digestió (sòlida i líquida). Deixo clar de bon principi que en
formo part i, per tant, m’està permès dir el que diré. A una persona de fora no
li ho permetria. Ras i curt: hem desafinat el que no hi ha en els escrits. Dues
cançons interrompudes i el director emprenyat de mala manera. No li manquen
raons, ans el contrari. Ens havíem cregut, i crec que amb raó, que progressàvem
adequadament, i avui no ho hem sabut demostrar. Sens dubte hi ha una raó de pes
que justifica, en gran part, la cosa: no es pot fer una demostració vocal amb
la panxa plena i els efectes de la ingesta de begudes espirituoses (encara que
cal dir que n’hi ha que tenen el mal costum de beure només aigua). En acabar,
parlàvem entre nosaltres de la necessitat de fer l’actuació, d’alguna manera
l’hem de definir, abans de la paella, mentre el personal espera omplir-se
l’estomac de grans. Un cop complert el requisit i després d’empaellar-nos, res
no impedeix desafinar en la més estricta intimitat multitudinària. La bona
notícia, és que en aquestes condicions no correm el perill que Fèlix Millet ens
proposi actuar en el Palau de la Música i, per tant, embutxacar-se una part
dels ingressos.
No cal dir que
l’esperit de germanor ha estat total. Fins i tot, o sobretot, quan
disciplinadament ens hem posat a recollir les taules i les cadires per tal que
els que manen a l’EMD, que són els altres, no s’emprenyin. Ha quedat tot molt
ordenadet, no cal dir-ho.
Salut i fins l’any
vinent, que tornarem a cantar les 40, o les 60.
Jordi Casas
