Temps era temps hi havia... una ermita visigòtica camí d’un
puig anomenat Madrona.... Encara que ja hi havia estat altres vegades, avui he
gaudit especialment d’aquesta preciosa ermita amb la companyia dels veïns de Valldoreix.
L’Aplec ha coincidit amb el canvi d’horari de tardor, i
també amb el segon aniversari d’aquella efímera i equívoca DUI, les
conseqüències de la qual algunes bones persones estan pagant molt cares.
Això m’ha fet pensar que el temps passa molt ràpid i com
val la pena celebrar a la més mínima ocasió el nostre pas per la vida vinculats
a les persones del nostre entorn. Perquè teixint vincles teixim enteses,
aprenem a trobar punts en comú i consolidem el sentit de veïnatge. Què vol dir sinó ser veïns? Compartir,
tolerar, preocupar-se pel bé comú, tenir-ne cura...
Avui hem compartir un àpat deliciós, en un entorn senzill i
ben cuidat. La paella que en Rafel ha preparat tenia els millors ingredients:
saviesa, paciència i amor. I tothom hi ha posat generosament de la seva part
per arrodonir el dinar.
Jo he après un munt de coses: com fer una bona escalivada,
com agafar figues d’una figuera alta, què vol dir “acorar”, que l’ermita
pertany al Papiol, que els veïns del Papiol també hi fan el seu aplec...
La paella no ha guanyat el concurs però, tant se val,
perquè era sens dubte la millor.
Cristina
