PER UN NOU MODEL
Un dels elements que ha permès el
desenvolupament de l’actual capitalisme depredador ha sigut l’abandonament del
principi de produir per satisfer les necessitats per el principi de crear noves necessitats per poder produir més i així donat creixents i il·limitats
dividends als inversors.
La llei de l’oferta y la demanda ha passat a ser la llei d’anar gestant
els mecanismes per a què las persones mai se sentin satisfetes del que tenen: el màrqueting, la publicitat, la
innovació en nous productes y la obsolescència programada, no estan al servei
dels departaments de producció, sinó que
aquets últims estan subordinats a las tècniques de comercialització.
El nostre model econòmic està en fallida: estem
immersos en mig d’una crisis financera, econòmica, energètica, ambiental y
social. La causa de tots aquets problemes és : un model de desenvolupament construït sobre la hipòtesis de que el creixement es pot mantenir sense límits i que aquet es basa en l’acció
individual, l’enriquiment desmesurat y el consumisme impulsat per l’endeutament
financer i ambiental. Un model que en Europa crea atur y destrueix els drets
laborals y que alhora, significa la destrucció dels hàbitats i del sistema
social de molts pobles del món desenvolupat.
Un model que, a tots els efectes, no ha solucionat la pobresa ni la fam, que
incrementa la desigualtat social dins del propi país i entre països i que destrueix a ritme accelerat la
biosfera.
Per tant, si volem modificar el sistema econòmic
no tenim més alternativa que canviar els hàbits de consum, no podem seguir consumint
ni les mateixes quantitats ni de la mateixa
manera, hem d’estar oberts a nous plantejaments,
avui ja existeixen noves propostes;
només hem d’anar aprenent adaptar-nos als
nous temps.
En ple declivi econòmic i energètic hem de
crear opcions para arribar al model social que volem.
Hauríem d’aprofitar la crisis para construir
alternatives. Hem d’abandonar la idea equivocada de que el creixement econòmic és la solució per sortir de la crisis i aconseguir la
prosperitat. La prosperitat sols vindrà amb un canvi de model on creixin els sectors que aporten qualitat de
vida i decreixin el que consumeixen recursos no renovables.
A Catalunya, i en general en el mon occidental, tenim suficient riquesa
per generar renda suficient i hauríem de
fomentar un consum sostenible de recursos, com per a que tots puguem viure d’una
manera digna i pròspera. Cal doncs, repartir y compartir els béns i serveis que
tenim d’una manera justa i durable.
Hem de passar a un model on la
prioritat sigui satisfer les necessitats bàsiques i una vida digna para tot el
món, sent el sobrant el que retribueixi l’esforç dels més emprenedors i audaços per millorar las condicions de vida
col·lectives, no el seu interès particular.
Per acabar l´article un comentari de
l’economista Paul Robin Krugman, premi Nobel d’Economia 2008.
“ Però mai no oblidin que, en realitat, es
tracta d’una guerra de classes de dalt a baix. Pot semblar simplista, però així
és com funciona el mon.”
QUE ESTA PASSANT AMB LA NOSTRE SANITAT
Els darrers tres anys, el
pressupost de la Generalitat en salut s’ha reduït en 1.585 milions d’euros,
segons dades oficials que publica el mateix Govern. Tot i que en el pressupost
del 2015 només ha augmentat un 1,98%, això representa la consolidació de les
retallades del últims anys.
La bona sintonia del nou
conseller amb la sanitat privada va quedar patent quan pocs dies després
d’haver assumit el càrrec Boi Ruiz com tothom deu recordar va ser entrevistat a
TV3 i va recomanar als ciutadans que es facin d’una mútua.
Tot això ha portat que el
sector públic sigui cada cop més petit en favor de l’activitat privada, aquesta
és l’aposta de CiU, durant aquets anys les retallades no han parat.
El passat 11 de febrer el
CatSalut presentava una reducció aconseguida, entre d’altres coses, amb la
derivació de 16.253 pacients des dels centres públics a centres privats.
Un exemple que il·lustra la
situació provocada per les retallades és la situació de les urgències dels
hospitals públics catalans viscuda els darrers mesos. El nombre de pacients que
hi arribaven es va incrementar coincidint amb l’epidèmia de grip i es va
arribar a una situació de col·lapse en molts centres.
La salut, com es evident, no
només depèn de com s’organitza el sistema sanitari, sinó també d’altres
factors, com l’alimentació, l’habitatge, el treball, la pol·lució, etc; com
posa de manifest a la seva definició la Organització Mundial de la Salut.
Aquestes alçades ningú pot
discutir ja, que les retallades porten a un descens de la qualitat de l’assistència
i també a una pèrdua de seguretat per els pacients.
Els ciutadans volem més inversions per a la sanitat pública i que s’acabi un model
de gestió que fomenta l’opacitat, la corrupció, l’amiguisme i el malbaratament
de diners públics.
Considerem insuficient el
pressupost de salut de la Generalitat, que no fa res més que consolidar las
retallades.
Tot aquet mal funcionament a
donat peu que la gent se organitzi.El passat 28 de febrer més de tres-centes
persones, representants d’una cinquantena d’entitats que aposten per la sanitat
pública, en una sessió del parlament Ciutadà, sota el lema “pel dret a decidir,
també la nostra salut”, han formalitzat la creació de la Marea Blanca de
Catalunya. Aquesta Marea Blanca de Catalunya neix amb la voluntat de ser un
espai comú de mobilització, confluència i coordinació de les lluites de defensa
de la sanitat pública i contra totes les temptatives de desmantellar-la o
privatitza-ne part dels seus serveis
Tenim molta feina encara per
fer, colze a colze amb els nostres professionals sanitaris.
GPMJ
25 ANYS DE LA CAIGUDA DEL MUR DE BERLIN
Alguna cosa es mou a Alemanya, las
eleccions regionals celebrades el setembre passat a Turíngia, antiga regió de
l’Alemanya de l'Est, la formació de Die Linke (l'esquerra) va ser la segona
força amb el 28% del vots, darrera de la Unió Demo Cristiana (CDU) de la
cancellera Àngela Merkel.
Arribat
a bon port el pacte amb el Partit Socialdemòcrata (SPD) i els Verds per fer que
el candidat de Die Linke sigui el nou president regional, és un fet històric i
marca l'inici d'un nou camí.
Després
de 25 anys, la població en unes eleccions lliures ha fet la seva elecció, la
majoria dels seus actuals dirigents d'aquesta formació, per edat no havien
tingut cap responsabilitat amb l'anterior regim comunista de l’Alemanya del
Est.
Avui
existeixen encara diferències entre l’est i l’oest, el sou brut mitjà de l’oest
al 2013 se situava en 3.577 euros; a l’est baixava a 2.691 euros. Ara mateix,
l’atur afecta un 9,1% dels ciutadans de l’est, davant el 5,8% dels de l’oest,
també en las jubilacions tenen importants diferències, de totes maneres aquests
últims anys, s'han reduït les diferencies.
Fa
temps que Die Linke ja no viu del vots dels nostàlgics, del passat comunista.
Té un discurs clarament a l'esquerrera del SPD i els Verds, molt crític amb les
desigualtats del sistema capitalista que és el responsable de la crisi
econòmica. De la mateixa manera que altres partits de l'esquerra Europea,
considera que la unió monetària està mal construïda i que els rescats a la
banca són una estafa.
En
la regió de Turíngia, els tres socis que volen formar el nou govern s'han
marcat uns objectius per poder avançar més amb la cobertura social. El pacte
proposa augmentar el número de places gratuïtes d’escoles bressol, invertir més
en educació i formació de parats i reforçar les polítiques d’igualtat de
gènere, aturar la pujada dels lloguers i accelerar el canvi del model energètic
amb més ajudes a la renovació dels edificis. Com podem veure és un programa que no parla de la revolució,
però és suficientment important per fer la vida molt més fàcil a molta gent. És
una experiència molt interessant, per seguir molt de prop i pendre bona nota
que a vegades amb acords que d’entrada sembla que no poden ser molt importants
creen unes espectatives de futur a molta de la ciutadania que en aquests moments
ho està passant molt malament. Això és el que la gent ens està demanant, que no
renunciem a les nostres idees, però al mateix temps que siguem capaços de
resoldre els seus problemes.
La
importància que té aquet acord és que fins ara l'SPD, sempre havia renunciat a
arribar acords amb Die Linke, a l’Alemanya del oest, en aquests moments las
bases del SPD estan demanant als seus dirigents que arribin a acords per poder
governar, el camí que s'obra a la regió
de Turíngia, pot ser molt important per tot el que pot passar a Alemanya, i
pels efectes que pot tenir per a tot Europa. Cal recordar que a les eleccions
federals del 2013 la suma d'aquests tres partits tenia majoria, els
socialdemòcrates van preferir fer una gran coalició amb Merkel. Al mateix temps
des de casa nostra hauriem de ser capaços d'articular una
nova majoria per poder fer canvis importants, perquè la nostra gent que
actualment, ho està passant més malament, pugui sentir els resultats al seu dia
a dia. El primer pas ha de ser crear
il·lusió a la ciutadania, que amb uns altres actors, una manera diferent de fer
política, tindrem la força suficient per fer importants canvis i que tot això
solament es podrà aconseguir si som capaços de sumar moltes complicitats.
Capità Tro
ESC
L'Economia Social
Durant els dies 24, 25 i 26 d’octubre ha tingut lloc a
Barcelona la III Fira d’Economia Solidària amb un gran èxit de públic, cada
vegada hi ha més gent que vol sortir d'aquest món de l'ortodòxia econòmica.
Segons els estudis que ja existeixen, l'Economia Social
aporta més de 14 milions de llocs de treball a la UE, dels quals 1,2 milions
corresponen a Espanya.
La crisi ha estat també molt dura amb l'Economia Social,
demostrant un grau molt alt de resistència. El mateix govern ho ha reconegut.
Les dades oficials de la Seguretat Social reconeixen: des del 2008 las
cooperatives han perdut el 10% de llocs de treball, mentres que els autònoms
han caigut un 15%, i els assalariats del sector privat un 20%.
La presència de l'Economia Social a Espanya és un fet
real, amb una facturació equivalent al 10% del PIB, representa un altre model
d’empresa, on primen les persones per damunt del capital. Tenen una visió a
llarg termini, més compromesa i flexible. Els valors del seu ADN es basen en la
igualtat, la participació, la solidaritat i el compromís amb un desenvolupament
sostenible i local.
Son 200.000 entitats a Espanya, que representen un
impacte directe d'1,2 millions de llocs de treball i 1,1 milions de llocs de
treball indirectes, això representa més de 100.000 milions d'euros de
facturació.
Cada vegada hi ha més empreses de sectors claus que
passen a formar part de l'Economia Social; n'hi ha de telecomunicacions com el
projecte Som Connexió, que comença a caminar en món de la telefonia; en el
sector de l'energia Som Energia, tot un símbol consolidat, una cooperativa
d'energia verda, que va néixer el desembre del 2010 amb 150 socis, en aquets
moments ja supera els 15.000, preveu tancar l'any 2014 amb nou milions d'euros
de facturació i un servei d'electricitat a 22.000 llars. Aquest és un exemple
de feina ben feta, de gran acceptació per part de la ciutadania i una bona
alternativa a les grans companyies d'economies tradicionals.
El comerç just està creixent a l'estat espanyol des del
2002, el 2013 les empreses de comerç just han facturat un total de 31,1 milions
d'euros, un 10% més que en el 2012.
Actualment podem veure com cada vegada hi ha més
ciutadans interessats en rebre informació de d'aquests tipus de serveis que
ofereix l'Economia Social i que es van consolidant amb cada vegada més
projectes. La gent comença a estar cansada de "l'especulació
capitalista".
En aquets moments és difícil negar que l'Economia Social
està creixent i que és una realitat que afortunadamente cada dia va a més.
Josep Porta
SI SE
PUEDE
Fa molt dies que la gent de
la PAH de Rubí està acampada a Sant Cugat, davant de l’agencia de Catalunya
Caixa del carrer Villa, 7.La seva lluita està donant els seus fruits, però es
molt dura i difícil. Aquesta gent que està afectada pel tema de les hipotequesés
gent senzilla i humil que l’únic“delicte”
que han comés és quedar-sense feina, ens uns moments molt complicats.Gent que
els seus coneixements en economia i dret son molt elementals, que han hagut
d’aprendre a sobreviure amb una gran incertesa i preocupació ells i les seves
famílies i les entitats financeres se n’han aprofitat.Puc donar fe de que
existeixen casos molt dramàtics i desesperants.Han tingut el suport de la ciutadania de Sant Cugat, que en tot moment els
han acompanyat en la lluita, donat aliments per poder continuar la acampada,
diners per la caixa de resistència i acompanyar-los els dijous a la tarda en les
concentracions davant de las oficines de Catalunya Caixa que hi ha Sant Cugat
per mostrar la seva lluita davant de la ciutadania.
Totes las dades mostrant un gravíssim
increments del nivell de la pobresa. Les polítiques liberals dominants en els
últims anys, està agravant els efectes de la crisis, fen caure el cost en las
classes mitges i en els més desfavorits. Per altra banda l’augment de les rentes altes i la riquesa estan en poques
mans.
Avui podem dir que l’atur i la baixa formació i els problemes de l’habitatge i la salut fomenten, el
risc d’exclusió social, que sobretot afecten a determinats col-lectius.
L’atur, especialment el de
llarga durada,és sense dubte la primera
gran causa de pobresa i exclusió. Per tant el primer conjunt de mesures necessàries per reduir les xifres de pobresa es propiciar
una feina digne a tots els ciutadans.
Fa falta una política europea
decidida en favor de la plena
ocupació, que estimuli la demanda pública i
privada, especialment la inversió, amb atenció especial a la innovació. És necessari construir un model de creixement sostenible
que generi feina estable i de qualitat. Una de les dades més rellevants
aparegudes durant aquets últims anys es que tenir feina no garanteix que puguis
viure decentment.
Avui ens tocar assumir que
tot esta canviant, que la crisis esta instal·lada a casa nostra, sense saber
quan acabarà.Crec que estem davant de canvis històrics, tots tenim que entendre
que ja sols podem créixer:
emocionalment, culturalment, etc.. però no econòmicament, no ens queda més
remei, que acceptar treballar menys hores perquè tothom pugui tenir feina.
La situació que avui es troba la
gent de PAH de Rubí només és producte del que acabem d’escriure. Quedar-se
sense feina i acabar les prestacions no fan altra cosa que crear problemes
econòmics, i tot el que comporta en l’entorn
familiar.
Si en aquets moments estem
parlant que un 20% de la població està passant problemes, quin tipus de societat
volen pel futur, no ens enganyem a nosaltres mateixos això comporta tot una
sèrie de problemes que estaran entre nosaltres durant molts anys.
Nosaltres com a ciutadans
tenim la solució en les nostres mans, tenim que exigir als nostres governants
que això no pot continuar així, i recordar-los que han estat elegits per solventar els problemes reals de la gent.
En els primers sis mesos de
l’any han tingut lloc a Catalunya 8.642 desnonaments, o el que és el mateix,
cada dia hi ha hagut 47,5 famílies que se han estat desposseïdes del seu
habitatge, segons les dades del Consell General del Poder Judicial. Aquesta
xifra és una mica més baixa que la de la primera mitat del 2013, en què hi va
haver 9.256 desnonaments. Malgrat aquestes dades que mostren una lleugera
caiguda en el nombre de desnonaments, la quantitat d’execucions hipotecàries
que es produeixen quan un creditor no fa front a la lletra hipotecària , que no
deixa de ser el primer pas cap a un desnonament va augmentar en el primer
semestre. A Catalunya hi va haver 10.387 execucions en la primera meitat de
l’any, contra 8.805 del mateix període del 2013.
Com podem veure el problema
no se acaba si no que encara anirà a més, convé trobar una solució per no
arrastrar tantes famílies a la misèria i al sofriment, de per vida.
Tota la
meva solidaritat per la gent de la PAH de Rubí.
SI SE
PUEDE.
JPG
MENTRESTANT
D’un temps ençà veig a Valldoreix cada cop
més cases abandonades. Els propietaris han marxat o s’han mort i els fills ja
tenen la seva vida organitzada i encara no s’han posat d’acord. O bé estan
esperant que surti un comprador. I, amb la crisi galopant que impera, de
compradors no en surten gaires. O, precisament perquè hi ha crisi, els
propietaris estan fent el ronso esperant que s’apugi el preu de la terra. Allò que
vulgarment diem especulació.
Sigui el que sigui, estan allà, esperant en
l’abandó, buides i cada cop més decrèpites.
Perquè
les cases no sols s’envelleixen amb el temps. Van morint-se també de buidor i
de tristesa. De no sentir-se habitades.
Mentrestant els fills marxen a altres
poblacions. “Papa aquí, si no tens pasta, no pots viure” em deia un dia el meu
fill abans de marxar a viure a Molins. El meu fill, amb una feina estable, a
jornada complerta i amb contracte indefinit. Imagineu els altres, pobrets!
Mentrestant, nosaltres, cada cop més grans.
Més grans també d’edat. Arribarà el dia que serem com una gran sucursal de
l’IMSERSO.
Mentrestant mirem amb recel aquests joves
inconformistes que obren una casa abandonada a la buidor i l’omplen de vida. I
l’única cosa que podem tenir en contra d’ells és aquesta estètica que usen.
Mentrestant, seguim aferrats a la llei que
ens diu que la propietat privada és sagrada. Ja ho va deixar ben clar la
burgesia en acabar la Revolució francesa, pels volts del 1799, un cop calmats
els ànims de totes les Bastilles possibles i impossibles.
Una propietat que posava en dubte un tal
Demetrio Velasco Criado. Aquest Demetrio no és un pelacanyes qualsevol; és
Catedràtic de Pensament Polític a la Universitat de Deusto, membre del Consell
de Direcció d’Iglesia Viva i membre de Justícia i Pau.
Mentrestant, els Ajuntaments diuen que
multaran els bancs que tinguin pisos buits i els banquers que es deuen estar
petant de riure.
Mentrestant l’EMD de Valldoreix amb un ull
posat en els vots de 2015 i l’altre, mirant a veure què diuen els de Sant
Cugat.
I no es podria fer a Valldoreixuna normativa
seria –no com a Sant Cugat, que obliguen als nous inquilins a fer unes obres
que no poden assumir- repeteixo, seria i justa perquè aquestes cases tornin a
tenir vida sense que els propietaris no perdin la tan desitjada propietat?
RUS
RUS
EL PARLAMENT EUROPEU
La desorientació de
la ciutadania davant del descrèdit dels partits que ens governen, ha donat ales
a la demagògia de l’antipolítica, com hem vist a Itàlia, o, on el pitjor del
casos, a les propostes de l’extrema
dreta per tot Europa.
La zona euro entrà en
recessió a finals del 2012 arrossegant, en la seva lenta davallada, països amb
economies molt sòlides. L’obsessió per l’austeritat enfonsà la demanda i passà
factura al conjunt de la Unió. Cap dels objectius que en teoria comportava el
fet d’estrènyer-se el cinturó ha pogut ser assolit.
Per això Europa,
l’hem de construir a partir dels nostres pobles i ciutats. Perquè els
interessos que ha de representar són els de tota la població. Dins de les
nostres societats, la crisi ha incidit de manera desigual. Ha atacat amb més
força els uns que els altres. Ha fet augmentar les desigualtats socials i ha
fet minvar la cohesió social.
Ser conscients
d’aquesta realitat i entendre que davant la pressió de la globalització Europa
és, potser, la darrera oportunitat de què disposem per salvaguardar el nostre
model social.
Estem davant de un
moment històric: uns 380 milions de europeus estan cridats a escollir 751
eurodiputats de la Eurocámara, en un dels moments on la popularitat del
projecte europeu està més baix que mai. La participació ha passat del 62% a las
eleccions de 1979 al 43% en las eleccions del 2009.
Aquestes eleccions són
molt importants perquè la ciutadania digui quin camí vol prendre sobre el futur
de Europa, per primera vegada els resultats de les votacions serà qui determina
la elecció del president de la Comissió Europea i la nova Eurocámara serà la
que disposi de més poders legislatius de la seva historia. Nosaltres veiem el
parlament Europeu com una cosa molt llunyana, les decisions que avui es prenen a Europa ens afecta de una manera directa, en
el dia, dia de la nostra vida.
En aquets moments la
distribució de diputats al parlament
Europeu és la següent: PPE es el grup que te més representació 275
eurodiputats, seguit del S&D (195) ; els liberals (85); Verds(58); Conservadors i Reformistes Europeus (56);
Ezquerra Unitària (35); Euroescéptics (33) i el grup de no adscrits (29). Com
es pot observar amb aquesta composició no anem a cap lloc, solament en sapigut
aplicar politiques de retallades.
Per això, en aquestes
eleccions Europees hem ser capaços de canviar la correlació de forces del
Parlament Europeu, per poder canviar aquestes politiques d’austeritat. S’ha de començar
a visualitzar que a Europa comença un canvi, on les persones agafen el
protagonisme i es comencen a produir canvis que poden afectar de una manera
positiva a la ciutadania.
El grau de
participació en aquestes eleccions serà una veritable proba de foc per poder
calibrar la confiança del ciutadans en les institucions europees, que han
sofert un gran desgast per las contradiccions en la forma en que se ha
gestionat la crisis. Las condicions d’austeritat exigides en els rescats han
generat un gran malestar contra Brussel·les en Espanya, Itàlia i sobre tot, a
Portugal, i Grècia . Aquet clima de frustració a propiciat un augment dels
moviments euroescéptics i d’extrema dreta en alguns països
que suposa l’ amenaça més seria que afronta la Unió.
Europa necessita un
revulsiu polític que posi fi al discurs retòric. Amb més de 26 milions de
aturats i un creixement econòmic raquític, els ciutadans han anat perdent la confiança
en la Unió.
Un debat seriós amb propostes concretes als problemes
reals de la ciutadania podria suposar un punt de inflexió a la constant caiguda
de participació. Estem en un moment on el populisme i la extrema dreta estan agafant
un protagonisme que no els correspon.
El gran risc de la UE
es que després de las eleccions de maig es repeteixi una gran coalició entre el
PPE. i els socialistes, i no canvien las politiques econòmiques, que tanta misèria
estan porten a molt països de UE.
Les esquerres avui necessiten
una política Europea comú, per això aquestes eleccions ens obren la porta a per
intentar canviar las politiques econòmiques
actuals.
Estem vivint moments històrics com a poble, creure en
Europa avui, vol dir voler canviar-la. Aquestes eleccions per nosaltres els
catalans son molt importants, perquè el dret a decidir que ens nega el govern
espanyol, sigui defensat pel parlament Europeu i actuí a favor de la defensa d’aquet
dret.
JP
LES PETITES ACCIONS TAMBÉ COMPTEN
Estem
en un moment que tot es mou per grans xifres i per interessos
especulatius de les grans corporacions,
sembla que si no et mous en aquets paràmetres ja no existeixes, avui, però, ja podem dir que no es així.
Cada vegada son més els ciutadans que creuen que poden viure al marge d’algun d’aquets plantejaments establerts, els governs cada vegada giren més l’esquena al poble, per això cada vegada existeix més gent que intenta sortir tot el que pot del sistema establert, i procurar crear canals alternatius; de moment ja podem parlar d’experiències molt interessants, ja tenim exemples concrets i no para de créixer.
Cada vegada son més els ciutadans que creuen que poden viure al marge d’algun d’aquets plantejaments establerts, els governs cada vegada giren més l’esquena al poble, per això cada vegada existeix més gent que intenta sortir tot el que pot del sistema establert, i procurar crear canals alternatius; de moment ja podem parlar d’experiències molt interessants, ja tenim exemples concrets i no para de créixer.
Davant les polítiques
macroeconòmiques plantejades pels governs d’austeritat, sacrifici i dolor, han
sorgit des de diferents segments de la societat, actituds de rebuig i una clara
intenció de canviar els valors vigents. Per això les persones s’agrupen per
intentar crear els seus espais de llibertat i satisfacció, on predominen valors
diferents a la competitivitat, l’avarícia del diner o el consumisme com
indicador de benestar.
En aquets moments
tenim una llista d’accions de canvi que ja s’estan realitzant.
1).- Producció responsable. Cada vegada més pagesos
treballen el camp fent productes
ecològics, no transgènics tot respectant el medi ambient i les persones.
2).- El consum
responsable. Estan apareixent cooperatives de consum, amb la política de Km 0,
consum de proximitat, menjar de temporada i la no adquisició de productes que
hagin recorregut milers de quilòmetres, que causa gran impacte ambiental.
3).- Habitatges
dignes. Construcció d’habitatges per poder viure dignament respectant el medi
ambient i en règim de cooperativisme, per tal que les persones no s’endeutin i s’eviti la intervenció d’
intermediaris.
4).- Finances
ètiques. A causa de l’avarícia i la inhumanitat que predominen en l’actual
sistema financer , hi ha persones que estan optant per canviar d’entitat bancària i treballar amb entitats financeres
ètiques, ( Triodos, Fiare, Cop57...).
Aquets ciutadans no esperen aconseguir grans beneficis del seus diners. Amb els
dipòsits, es financen projectes socials i ètics que d’una altre manera no seria
possible poder tirar endavant.
5).- Moneda social.
Per substituir la moneda especulativa del sistema econòmic actual i potenciar
la l’economia local. A Catalunya tenim alguns exemples molt interessants.
6).- Energia
alternativa. Les grans empreses elèctriques mantenen una forta relació amb el
sistema financer i, a la vegada , tenen estrets vincles amb la classe política
dirigent. Per a fer front als abusos d’aquets tipus d’empresa ha sorgit a
Catalunya una empresa alternativa, Som Energia, que és una cooperativa. La
ciutadania pot optar per donar-se de baixa de la empresa elèctrica per donar-se
d’alta de Som Energia i col·laborar amb aquesta alternativa.
7).-
Telecomunicacions, hi ha en marxa alguns
projectes, com Eticom i Som Connexió.
Existeixen moltes més
iniciatives, segur que me’n deixo moltes, només he parlat de les més conegudes . Totes han de ser benvingudes
per aconseguir que tots ens sentim membres de la societat i existeixi així una
cohesió, cal donar a conèixer totes les iniciatives que van sorgint a tot el
nostre territori i agafar totes les experiències positives que ens poden
arribar de fora.
Aquest comportament
és el que segurament tem una determinada classe dirigent. Però atès que les institucions polítiques actuals
no responen a les necessitats reals de la ciutadania, resulten molt importants
aquets petits passos que ajuden a fer via cap a una societat més justa i
solidària.
S’ha d’exigir als
dirigents polítics que donin suport a aquestes idees i no posin traves per
frenar-ne l’expansió, son maneres de poder sortir una mica, d’aquet sistema tan
pervers.
Animar a ciutadania perquè
faci el pas, tot es començar, nosaltres som capaços amb el petites accions, del
dia a dia d’anar millorant moltes coses quotidianes, la suma de petites accions ens farà cada
vegada més grans i lliures, nosaltres som els que tenim la força, per arribar
fins a on vulguem.
El passat mes de març
la revista Alternativas Económicas va treure
una edició que explica “ 33 alternativas
para vivir de otra manera 2014,” aquí podeu trobar molta informació de tot el
que us parlo en aquet article, crec que val la pena llegir aquesta edició
especial.
Josep Porta
QUINES PRIORITATS VOLEM
El terme
economia
ve del grec i significa, literalment,
administració de la casa. La seva finalitat segons la definició clàssica, consisteix en satisfer
les il·limitades necessitats humanes .
Las necessitats
humanes son il·limitades , però tenen un ordre jeràrquic . En teoria, menjar va
per davant de tenir un descapotable, l’educació
als fills és més important que donar-los
un rellotge d’or. En aquets moment a Espanya tenim tres milions de persones que
sobreviuen en menys de 307 euros mensuals i són oficialment classificats com a
pobres. Ja hi ha gairebé sis milions de parats, les petites i mitjanes empreses
no obtenen crèdits .
Com li va a Emilio
Botin, President del Banco Santander, la major entitat financera espanyola?
sembla que bé. El seu banc , com els altres, porta una llarga temporada rebent
diners del Banc Central Europeu (BCE) amb un interès del l’1%, amb això compren deute espanyol al 3% o al 4%. D’aquesta
manera guanyen diners sense necessitat de moure’s del sofà . Això passa perquè
el BCE considera que las prioritats radiquen en evitar la suspensió de
pagaments del Regne d’Espanya.
És a dir, que a vegades,
segons per a qui , resulta més important mantenir feliços als consells d’administració
que garantir las necessitats bàsiques de la ciutadania .
Els índex borsátils pugen, lo qual també és positiu per
el Sr. Botín perquè las accions del seu banc, incloses les seves, es revaloritzen
. L’ alegria en la Borsa s’explica perquè las grans empreses, las que cotitzen,
solen ser exportadores, i las exportacions augmenten gràcies a la reducció del
salaris.
Quan més costa viure
en aquet país, menys costa fabricar. “ Arriba el diner per tot”, proclama Botín. Home hauria
completar la frase: “ Arriba el diner per a tot el que m’ interessa a mi”.
Comencen a registrar-se
inversions estrangeres notables, com la de Bill Gates en FCC, i per lògica
aniran a més: les accions segueixen sent barates després de la recessió més
llarga de l’era contemporània, els preus han caigut fins a un 50%, gràcies a la reforma laboral es pot contractar
treballadors per molt poc i acomiadar-los encara per menys, i una gran empresa
, a poc que s’organitzi , paga en percentatge
meins impostos que un treballador.
Espanya en aquets
moments ofereix magnifiques oportunitats al gran capital, això esta molt clar.
Te sentit, per tant, que el gran capital afirmi que la economia espanyola es un
xollo.
Com podem veure, el
que és essencial son las prioritats.
Mentre considerem que el més important és absorbir deute públic, mimar a la
banca i la Bolsa, captar inversions estrangeres i produir més barat que els xinesos,
donem al Sr. Botín tota la raó. Quina conseqüències
tenen aquet ordre de prioritats?.
Que les petites i
mitjanes empreses no respiren i que el treballadors subsisteixen amb salaris decreixents,
la qual cosa fa que la demanda interna segueixi
deprimida.
I si els preus i els
salaris son baixos atraiem més capital. Quan més pobres som, millor va la
economia.
Això és el miracle
dels nostres governants .
PARLEM DE LES PENSIONS
El PP ha fet una
reforma que només es preocupa de reduir la despesa per la via de tenir menors
pensions actuals i futures, fent que els pensionistes perdin poder adquisitiu.
Curiosament, la reforma oblida totalment com millorar els ingressos per
reforçar el sistema de pensions i fer-lo sostenible en el futur. Aquets
ajustaments de costos suposaran, a la pràctica, una important pèrdua de drets
per actuals i futurs pensionistes.
El Govern introdueix
noves fórmules per calcular la quantia de les pensions futures i també les
presents.
D’una banda, es
proposa aplicar l’anomena’t factor de sostenibilitat quest és el càlcul d’un
índex en l’esperança de vida als 67 anys i s’utilitzaria per calcular la base
reguladora de la pensió. Això vol dir que si l’esperança de vida creix, la
pensió inicial serà menor. Aquesta mesura es posaria en marxa a partir del 2019
i no més afectaria els nous pensionistes.
L’altra mesura és el
que es coneix com l’índex de revaloració de les pensions. Una nova fórmula per
fixar la revalorització anual de la pensió que tindria en compte l’evolució de
la inflació real, com es fa ara, però també altres elements com els ingressos,
el nombre de pensions, la diferència entre les noves pensions i les que causen
baixa, o el dèficit o superàvit del sistema entre d’altres. Això es comença
aplicar el gener de 2014 i afectarà a tots els pensionistes.
Els càlculs que ha
fet CCOO sobre l’impacte de les mesures proposades pel Govern espanyol indiquen
que es produirà una pèrdua de poder adquisitiu de les pensions d’entre un 14,8%
i un 28,3% els propers 15 anys, si no s’acompanyen de mesures addicionals de
millora d’ingressos que puguin corregir totalment o parcialment els efectes.
El sistema de
pensions té importants reptes de futur per abordar. Els desequilibris actuals
entre ingressos i despeses que la conjuntura de crisi ha provocat i que les
polítiques d’austeritat i empobriment de la ciutadania han agreujat requereixen
ajustaments que no necessàriament han de suposar la pèrdua del poder adquisitiu
de les pensions ni l’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social.
El Govern central
sembla renunciar a les mesures de millora d’ingressos i intenta utilitzar la
reforma del factor de sostenibilitat per corregir el dèficit que, conjuntament,
presenta el sistema de la Seguretat Social.
Els arguments que
utilitzen els partidaris de privatitzar les pensions públiques es que aquestes
son massa generoses a Espanya.
Quan s’analitza la
despesa pública que es dedica a Espanya a las pensions en
comparació amb altres països de l’entorn es pot comprovar que estem
considerablement per sota. En el any 2012 (
menys de l’ 11 %) encara tres o quatre punts per sota de països com
France, Alemanya, Itàlia, fins i tot
estem uns dos punts per sota de la mitjana de la Unió Europea.
El cert és que segons
OCDE ( Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), durant els anys 2000 a 2010, el percentatge de
pobres a Espanya entre la gent gran era
d’ un 23 %, una xifra més gran que la que
es donava entre la població en general, un 14 %
i molt més que el percentatge de pobres entre la gent gran, la mitjana
dels països de la OCDE un 14 %.
La realitat, és que
el problema de les pensions tant contributives com no contributives no és que
siguin precisament generoses, sinó precisament tot el contrari: son molt
baixes.
Però lo que no és tan
conegut entre nosaltres, que fins i tot
les contributives son també baixes en comparació amb la mitjana del països de
la Unió Europea.
Segons les dades elaborades
per l’oficina europea d’estadística
(EUROSTAT), Espanya destina el 25,7 % del PIB (2010) a despesa de
protecció social, mentre que la mitjana de la UE-15 es de 30,2 %.
No té molt de
fonament dir que les nostres pensions son massa generoses. No ho son ni en
termes absoluts ni relatius.
El debat dona per
molt, seguirem parlant de les pensions.
Josep Porta
El ple de l’ajuntament de Sant Cugat va aprovar el 16 de setembre els documents urbanístics de l’avanç de la Modificació del PGM en l’àmbit del Vial d’Enllaç.
L’objectiu del planejament es suprimir la reserva viària i destinar aquest terrenys junt amb altres amb qualificacions diverses a construir un parc de ribera que es desenvolupa al llarg de la riera de Can Abadal
El vial, que va dibuixar el PGM del 1976, permetia la construcció d’una autopista que enllaçava la rotonda de Can Domènec, a l’inici de la B-30, amb la rotonda de la carretera a Vallvidrera a la plaça Mundial de La Floresta a l’altura del poliesportiu junt a l’entrada de l’autopista dels túnels. El Pla Territorial Metropolità ha suprimit diverses reserves viàries com el vial de cornisa i altres, entre ells el que ens ocupa, de manera que ara el municipi pot planificar que vol fer en aquest indret.
L’objectiu del planejament es suprimir la reserva viària i destinar aquest terrenys junt amb altres amb qualificacions diverses a construir un parc de ribera que es desenvolupa al llarg de la riera de Can Abadal
El vial, que va dibuixar el PGM del 1976, permetia la construcció d’una autopista que enllaçava la rotonda de Can Domènec, a l’inici de la B-30, amb la rotonda de la carretera a Vallvidrera a la plaça Mundial de La Floresta a l’altura del poliesportiu junt a l’entrada de l’autopista dels túnels. El Pla Territorial Metropolità ha suprimit diverses reserves viàries com el vial de cornisa i altres, entre ells el que ens ocupa, de manera que ara el municipi pot planificar que vol fer en aquest indret.
Planejament vigent en l’àmbit
Es tracta d’un àmbit gran d’uns 4 kilòmetres de llarg que una part voreja i inclou terrenys del Parc Natural de Collserola i en altres indrets travessa bona part del teixit urbà de extrem sud-oest de Valldoreix.
La seva longitud i posició fa que la solució urbanística pugui tenir un valor estructural per Valldoreix al poder convertir-se en un eix vertebrador del territori amb un valor transcendental, d’aquí la importància de fer-ho be.
Quins aspectes es poden millorar de la proposta aprovada
.
1. Crear un parc lineal continu que ressegueixi la riera de Can Abadal de punta a punta i connecti de manera naturalitzada La Floresta, Valldoreix i a l’extrem Mira-sol en una franja inèdita de la ciutat inacabada.
2. Dotar tots els barris que travessa d’unes zones verdes amb funció de parc urbà al servei dels ciutadans, valorant les singularitats de cada lloc, per exemple totalment naturalitzat al tram inicial de la Floresta que està dins el Parc, com a zona verda de frontera amb el Parc en la zona de Mas Fuster, Can Abadal, més urbana en el pas de la zona de c/ del Pont a les Bovines, de complement verd en la zona del poliesportiu Valldoreix amb l’escola Ferran i Clua, amb funcions de parc urbà al travessar el barri de Montmany i seguir fins la zona del camp de
4. Millorar la mobilitat interior i de connexió amb els eixos de circulació (B-30 i carretera de Vallvidrera). Es tracta de substituir una autopista de pas per una xarxa de carrers amb unes dimensions ajustades als actuals per a un trànsit domèstic basat en la permeabilitat dels carrers, perquè millori la mobilitat dels que hi viuen.
5. Aprofitar el document per completar els buits urbans de Can Fuster i Can Cusó amb unes tipologies edificatòries que no afavoreixin la exclusió social.
6. Aconseguir la cessió de les zones verdes i equipaments amb una gestió sostenible que no hipotequi els pressupostos municipals.
Quins aspectes es poden millorar de la proposta aprovada
.
1. Crear un parc lineal continu que ressegueixi la riera de Can Abadal de punta a punta i connecti de manera naturalitzada La Floresta, Valldoreix i a l’extrem Mira-sol en una franja inèdita de la ciutat inacabada.
2. Dotar tots els barris que travessa d’unes zones verdes amb funció de parc urbà al servei dels ciutadans, valorant les singularitats de cada lloc, per exemple totalment naturalitzat al tram inicial de la Floresta que està dins el Parc, com a zona verda de frontera amb el Parc en la zona de Mas Fuster, Can Abadal, més urbana en el pas de la zona de c/ del Pont a les Bovines, de complement verd en la zona del poliesportiu Valldoreix amb l’escola Ferran i Clua, amb funcions de parc urbà al travessar el barri de Montmany i seguir fins la zona del camp de
futbol així com el pas entre el barri de Mas Gener i Mira-sol per tornar a ser altre vegada naturalitzat a l’entorn dels camps de Can Barba.
3. Ha de ser l’element del relligat urbanístic que transformi el que ha estat uns espais buit que separaven ciutadans en l’espai de trobada de les persones. 4. Millorar la mobilitat interior i de connexió amb els eixos de circulació (B-30 i carretera de Vallvidrera). Es tracta de substituir una autopista de pas per una xarxa de carrers amb unes dimensions ajustades als actuals per a un trànsit domèstic basat en la permeabilitat dels carrers, perquè millori la mobilitat dels que hi viuen.
5. Aprofitar el document per completar els buits urbans de Can Fuster i Can Cusó amb unes tipologies edificatòries que no afavoreixin la exclusió social.
6. Aconseguir la cessió de les zones verdes i equipaments amb una gestió sostenible que no hipotequi els pressupostos municipals.
Proposta 2a o 2b
Aspectes que el projecte contempla, al meu entendre, de forma insuficient i que el document per l’aprovació inicial ha de modificar i concretar.
1. Ha d’apostar de forma decidida per el parc de la Riera de Can Abadal, establint un límit clar de forma que en les zones de nou creixement no es puguin construir edificis en els terrenys compresos entre la riera i el Parc de Collserola.
2. S’ha de garantir la continuïtat del parc de ribera en especial en punts amb poca amplada física, prioritzant l’espai públic i compensar els propietaris dels terrenys a un preu just.
3. En cas de conflicte de prioritats o interessos han de prevaldre les que aportin majors valors ambientals.
4. Ha de concretar l’entrega del parc de ribera amb les teixits urbans fronterers amb la definició d’un camí amb un lateral o els dos naturalitzats que el faci accessible als ciutadans en tot el seu recorregut.
Esquema de mobilitat
6. Ha de calibrar les solucions de mobilitat i indicar com les afronta, amb quins volums de trànsit, per a quin tipus de vehicles, quina secció de carrers proposa i quins mecanismes de correcció imagina per garantir la seguretat i confortabilitat dels residents de cada zona.
7. No hi ha menció al transport públic, ni al desplaçaments de vianants a peu o en bici. Un pla d’aquesta naturalesa s’ha de repensar a partir de la situació actual i plantejar les modificacions i millores a realitzar.
8. No hi ha dades sobre les superfícies inicials ni finals, quans m2 de zona verda hi haurà, quants d’equipament, quants habitatges nous, quin sostre potencial tindrà
9. Tampoc s’indica quans habitatges protegits es faran, a quin indret i amb quines característiques. Al meu entendre seria factible mantenint els paràmetres actuals de les qualificacions 20a/10 o 20a/11 i admeten l’ús plurifamiliar aconseguir un acomodament molt fàcil de l’habitatge protegit amb una bona integració paisatgística per a grups de 4 a 12 habitatges.
10. El document aprovat delimita un àmbit únic i estableix que el sistema d’obtenció de espais lliures i zones verdes serà el de reparcel·lació per compensació. En la pràctica podria suposar que uns propietaris amb la parcel·la edificada i amb serveis instal·lats haguessin de suportar càrregues econòmiques sense obtenir cap benefici a canvi.
11. S’ha de deixar fora dels àmbits de gestió – compensació òbviament tots aquells terrenys que ja tenen els serveis i la urbanització acabada i també aquells altres als que només falta completar la urbanització que abonaran, en el seu moment, amb l’aplicació de contribucions especials com s’ha fet sempre.
12. Definir per la gestió de la resta sectors i polígons equilibrats i independents.
13. Suprimir el vial que parteix de Can Abadal travessa el Parc i enllaça amb el carrer Montseny – Bonavista de Molins de Rei
Esquema de canvis propossats
14. Suprimir la benzinera o si es demostra la seva necessitat desplaçar-la al marge dret de carretera al lateral proper a l’estació.
Joan Barba
LES GANGUES FISCALS DE LES GRANS COMPANYIES
La Comissió Europea (CE) ha proposat modificar la legislació europea sobre l’
impost sobre societats per tal de reduir dràsticament el nivell d’evasió fiscal
a Europa. Es tracta d’eliminar les llacunes jurídiques de la directiva sobre
societats matrius i filials que algunes empreses fan servir per evadir
impostos, de manera que no puguin aprofitar-se de les disparitats que hi ha
entre els règims fiscals dels estats membres.
El cas més conegut és el d’Apple que l’ any passat va facturar a Europa 36.000 milions d’euros, el 23% de les seves vendes mundials, mentre que les hisendes europees només van ingressar un 2%.
El bilió d’euros en impostos que les multinacionals evadeixen cada any, segons dades de la CE, equival al pes de l’ economia espanyola . Segons el sindicat de tècnics d’Hisenda (Gestha), l’estat espanyol deixa de recaptar anualment uns 42.000 milions d’euros per l’evasió fiscal de les grans fortunes i les grans empreses, que concentren el 71,8 % del frau fiscal total.
Mentrestant a l’estat Espanyol, creix la bretxa entre els rics i els pobres, el 20% dels contribuents espanyols més rics acapara el 44% de tots els ingressos declarats el 2012, segons dades facilitades per el sindicat de tècnics d’Hisenda ( Gestha) en el seu informe “ La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”. A això se suma que el 20% dels declarants més pobres solament representen el 6,6 % dels ingressos totals. Aquesta dada posa de manifest l’existència d’un alt nivell de desigualtat social i econòmica.
ESCULTURA A CAN CADENA
Aspectes que el projecte contempla, al meu entendre, de forma insuficient i que el document per l’aprovació inicial ha de modificar i concretar.
1. Ha d’apostar de forma decidida per el parc de la Riera de Can Abadal, establint un límit clar de forma que en les zones de nou creixement no es puguin construir edificis en els terrenys compresos entre la riera i el Parc de Collserola.
2. S’ha de garantir la continuïtat del parc de ribera en especial en punts amb poca amplada física, prioritzant l’espai públic i compensar els propietaris dels terrenys a un preu just.
3. En cas de conflicte de prioritats o interessos han de prevaldre les que aportin majors valors ambientals.
4. Ha de concretar l’entrega del parc de ribera amb les teixits urbans fronterers amb la definició d’un camí amb un lateral o els dos naturalitzats que el faci accessible als ciutadans en tot el seu recorregut.
5. Ha de resoldre l’encaix urbanístic i fer de “cremallera” amb les zones urbanes que confronta resolent les situacions d’acompanyament i les de travessada.
Esquema de mobilitat
6. Ha de calibrar les solucions de mobilitat i indicar com les afronta, amb quins volums de trànsit, per a quin tipus de vehicles, quina secció de carrers proposa i quins mecanismes de correcció imagina per garantir la seguretat i confortabilitat dels residents de cada zona.
7. No hi ha menció al transport públic, ni al desplaçaments de vianants a peu o en bici. Un pla d’aquesta naturalesa s’ha de repensar a partir de la situació actual i plantejar les modificacions i millores a realitzar.
8. No hi ha dades sobre les superfícies inicials ni finals, quans m2 de zona verda hi haurà, quants d’equipament, quants habitatges nous, quin sostre potencial tindrà
9. Tampoc s’indica quans habitatges protegits es faran, a quin indret i amb quines característiques. Al meu entendre seria factible mantenint els paràmetres actuals de les qualificacions 20a/10 o 20a/11 i admeten l’ús plurifamiliar aconseguir un acomodament molt fàcil de l’habitatge protegit amb una bona integració paisatgística per a grups de 4 a 12 habitatges.
10. El document aprovat delimita un àmbit únic i estableix que el sistema d’obtenció de espais lliures i zones verdes serà el de reparcel·lació per compensació. En la pràctica podria suposar que uns propietaris amb la parcel·la edificada i amb serveis instal·lats haguessin de suportar càrregues econòmiques sense obtenir cap benefici a canvi.
11. S’ha de deixar fora dels àmbits de gestió – compensació òbviament tots aquells terrenys que ja tenen els serveis i la urbanització acabada i també aquells altres als que només falta completar la urbanització que abonaran, en el seu moment, amb l’aplicació de contribucions especials com s’ha fet sempre.
12. Definir per la gestió de la resta sectors i polígons equilibrats i independents.
13. Suprimir el vial que parteix de Can Abadal travessa el Parc i enllaça amb el carrer Montseny – Bonavista de Molins de Rei
Esquema de canvis propossats
14. Suprimir la benzinera o si es demostra la seva necessitat desplaçar-la al marge dret de carretera al lateral proper a l’estació.
Joan Barba
LES GANGUES FISCALS DE LES GRANS COMPANYIES
La Comissió Europea (CE) ha proposat modificar la legislació europea sobre l’
impost sobre societats per tal de reduir dràsticament el nivell d’evasió fiscal
a Europa. Es tracta d’eliminar les llacunes jurídiques de la directiva sobre
societats matrius i filials que algunes empreses fan servir per evadir
impostos, de manera que no puguin aprofitar-se de les disparitats que hi ha
entre els règims fiscals dels estats membres.
En un principi, la
directiva va ser concebuda per evitar que empreses del mateix grup ubicades a
diferents estats membres fossin doblement taxades pels mateixos ingressos, però
hi ha empreses que han aprofitat aquesta
norma i les disparitats que hi ha entre els règims fiscals dels estats
membres per no tributar en lloc.
El cas més conegut és el d’Apple que l’ any passat va facturar a Europa 36.000 milions d’euros, el 23% de les seves vendes mundials, mentre que les hisendes europees només van ingressar un 2%.
Les facilitats que el
sistema fiscal dóna a les grans companyies
es reflecteix en el fet que a l’Estat espanyol les empreses que facturen més de
1.000 milions d’ euros paguen un tipus mitjà efectiu en l’impost sobre
societats que no arriba al 17% mentre que el de les pimes està en el 21%.
El bilió d’euros en impostos que les multinacionals evadeixen cada any, segons dades de la CE, equival al pes de l’ economia espanyola . Segons el sindicat de tècnics d’Hisenda (Gestha), l’estat espanyol deixa de recaptar anualment uns 42.000 milions d’euros per l’evasió fiscal de les grans fortunes i les grans empreses, que concentren el 71,8 % del frau fiscal total.
La proposta per eliminar
els avantatges que legalment es donen a les multinacionals perquè puguin eludir
impostos ha de ser ratificada per unanimitat pels estats.
Mentrestant a l’estat Espanyol, creix la bretxa entre els rics i els pobres, el 20% dels contribuents espanyols més rics acapara el 44% de tots els ingressos declarats el 2012, segons dades facilitades per el sindicat de tècnics d’Hisenda ( Gestha) en el seu informe “ La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”. A això se suma que el 20% dels declarants més pobres solament representen el 6,6 % dels ingressos totals. Aquesta dada posa de manifest l’existència d’un alt nivell de desigualtat social i econòmica.
JPG
ESCULTURA A CAN CADENA
L’escultura col·locada en el centre de la rotonda de la plaça de Can Cadena, a Valldoreix, va provocar un munt de reaccions, des del moment de la seva instal·lació. La plaça, anterior a la remodelació, era un lloc de referència dins l’espai urbà, un punt de trobada per a molts i les seves característiques s’adequaven a l’entorn.
Posteriorment, la construcció de la nova rotonda i les transformacions estètiques derivades de la introducció de l’escultura, modifiquen la visió tradicional de l’espai i produeixen un trencament massa sobtat que va ser difícil de pair. Veïns i forasters en trànsit estan a favor de la desitjada funcionalitat viaria, però dubten de l’embelliment de la ara ja passada a la història, plaça de la roda.
L’obra és un encàrrec de l’entitat descentralitzada de Valldoreix a l’arquitecte Rafael Tramullas, què ja havia projectat la rotonda situada davant de la pròpia entitat. Es suggereixen dues funcions, la primera ornamental i l’altra que pugui contenir elements d’identitat per la població. L’escultura s’origina a partir de dos elements formals l’esfera i el cilindre i s’utilitza acer cortén i altres materials per a la seva realització. En el projecte inicial que es va desestimar per problemes tècnics i de pressupost, s’incorporava un sortidor d’aigua, que queia esglaonada en petits estanys, seguin el traçat circular de la rotonda.
Quan ens apropem a la plaça circular podem observar dues peces ben diferenciades volumètricament. En el vèrtex del monticle central destaca una esfera. Té la superfície daurada, envoltada a un nivell inferior per una corona formada per elements en ziga-zaga, derivats del cilindre original, del que rítmicament s’han buidat triangles. El cilindre ha perdut la correspondència amb la forma generadora, les dues peces es perceben oposades i el pas visual és brusc. El tema pot ser la translació al volum de l’escut de Valldoreix, l’esfera és l’arbre en un coll entre dos turons, simbolitzat per les A que l’envolten. Però també el sol i la reiteració de la V de Valldoreix. Les interpretacions són variades i lliures: per alguns les formes recorden una aranya. Per altres una marca de bombons i hi ha qui pensa que va ser una concessió al camp de golf proper.
La bola, forma geomètrica perfecta, tancada i d’una simbologia amplia, és massa gran, desproporcionada en relació a les dimensions de la rotonda. Centra tota l’atenció del vianant que sobtadament s’enfronta a ella. La seva integració a l’entorn urbanístic és difícil per la quantitat d’elements verticals que l’envolten, pals d’electricitat, fanals, que distorsionen la percepció unitària de l’espai.
Cadascú pot tenir la seva interpretació. El que compta és l’autonomia de la peça i si és capaç de generar una identitat en el paisatge urbà on es troba ubicada.
MOLTES GRÀCIES
El 25 d’octubre,
la
representació de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania,
va presentar a l`oficina de l`IDESCAT 20
caixes amb 121.191 signatures. La Comissió va estar acompanyada per fedataris,
persones col·laboradores i representats de les organitzacions que han donat
suport a la campanya.
Amb aquest nombre,
s`han superat més del doble de les 50.000 signatures que exigeix la normativa
de la ILP a Catalunya.
Un grup de ciutadans
de Sant Cugat, membres de l`Assemblea pels Drets Socials, hem estat tots els
dijous, dels mesos de Juliol, Agost i Setembre als Quatre Cantons de Sant Cugat
i tots els dissabtes del mes de Setembre al mercat de Valldoreix, i un divendres
a la Floresta, recollint signatures per poder presentar aquesta ILP al
Parlament de Catalunya.
Vull donar
personalment les gràcies a tots els
ciutadans que ens ha donat la seva signatura per poder presentar aquesta ILP al
parlament de Catalunya i també demanar disculpes a tots els que se hagin sentit molestats per nosaltres,
quan intentaven explicar que és lo que estàvem fent al carrer demanat la
signatura.
Ha estat una experiència
personal molt interessant i enriquidora,
avui puc dir amb orgull que visc a un poble on la ciutadania es solidària davant de causes
importants, com es la pobresa. Aquesta experiència
m’ha permès conèixer molts ciutadans anònims del carrer, que d’una altre manera
mai hauríem parlar. He fet coneixences molt
interessants. He conegut de primera mà veritables drames personals i familiars.
El meu grup ha recollit 2.016 mil signatures,
per molta gent li semblaran poques per la població que té Sant Cugat, però convé
recordar que cada signatura se ha aconseguit d’una en una i parlant amb la gent
i escolta’n als nostres veïns i explicant el motiu per el que estàvem al carrer
recollint les signatures, ha estat un contacte directe i personal.
L’ exercici que hem
fet durant als dies que hem estat al carrer, que no han estat pocs, seria bo
que el fessin els nostres politics, a tots els nivells, menys reunions de
despatx i de partit i trepitjar més el carrer, escoltar la gent i així tindrien
una visió més real de quina és la situació de la ciutadania, i que és el que
pensen de tot el que està passant.
L`Ajuntament de Sant Cugat i la EMD de Valldoreix van donar
suport aquesta ILP en els seus respectius plens amb el vot de tots els grups
municipals a excepció del P.P.. Ara és hora de demostrar que son coherents amb
lo que van votar exigint als seus respectius partits que actuïn en conseqüència
, i que al Parlament donin suport
al aquesta ILP.
La pobresa, no pot
esperar, tenim situacions molt complicades al país, esperem que els nostres
politics, no s’adormin i prenguin nota i actuïn amb rapidesa, no
podem mirar capa un altre costat.
Els grans problemes,
volen solucions ràpides, d’aquí un mes vindran las festes de Nadal, i
començaran les recollides d’aliments, per ajudar a les persones més
necessitades, nosaltres no estem encontra d’ajudar a la gent, tot al contrari, admiren a la gent que d’una manera
desinteressada fa aquesta feina, però la finalitat de aquesta ILP, és que la
gent tingui uns drets, per poder acabar amb moltes situacions dramàtiques, i no
tinguin que dependre de la caritat.
Aquí no s’acaba la
feina de aquesta ILP, tindrem que estar atens, per quan entri al Parlament, per fer un seguiment i veure si
els compromisos adquirits pels diferents grups politics, son reals o no.
Un país modern que espera a ser lliure, no es
pot permetre tenir tanta gent amb problemes.
Rescatem les
persones.
JPG
RUTINES DELS SISTEMES DE SALUT PÚBLICA I SETMANA DEL CÀNCER DE MAMA
Abans d'ahir em va arribar una carta que m'emplaçava a fer-me una mamografia. No fa ni un mes que vaig fer 40 anys. És una revisió rutinària que s'ofereix a totes les dones a partir dels 40 i fins als 74 anys per poder diagnosticar el càncer de mama el més aviat possible. Normalment les visites mèdiques, com ja us he comentat altres vegades, s'han de pagar (en part) pel pacient (fins a un màxim d'aproximadament 120 eur a l'any), però en aquest tipus de campanyes preventives les visites són gratuïtes.Aquesta és una de les diferències en les rutines de prevenció sanitària que sovint constato entre Suècia i Catalunya. En principi, quan s'ofereixen actuacions preventives o consells sanitaris, ens diuen que es basen en estudis que indiquen, posem per cas, que la majoria de dones a qui es diagnotisca un càncer de mama té entre X i Y anys i per això es recomana que es es revisin anualment a partir dels X anys.
Aleshores, em pregunto: es diagnostiquen més càncers de mama en dones de 40 a 50 anys a Suècia que a Catalunya? És una qüestió econòmica?
Per altra banda, sempre m'ha sorprès que aquí no hi ha cap tipus de recomenació de visitar al ginecòleg anualment. Ni tan sols a la llevadora. Cada dos o tres anys t'envien una carta dient que tens hora per fer-te una citologia i la prova de teixit l'agafa una llevadora. De nou, sorgeix el dubte de si les estadístiques tenen diferents resultats en cada país. És clar que a Catalunya hi ha una tradició molt arrelada de consultes privades i mútues i aquestes revisions anuals que es recomanen, asseguren als professionals uns ingressos fixes que potser d'altra manera no tindrien. Els embarassos a Suècia, si no són de risc, només els controlen les llevadores. I els parts també els porten les llevadores a no ser que hi hagi complicacions.
El mateix passa en la salut infantil. La canalla a Suècia només és visitada de manera rutinària per un pediatra, tres vegades el primer any i si no hi ha cap tipus de problema, no tornarà mai més a veure l'especialista. Les revisions les fa una infermera pediàtrica i no són ni anuals: dues vegades en l'edat d'entre 1 i 3 anys, una als 4 anys i una als 5,5. A partir dels 6 anys, les revisions (tampoc anualment) les fa la infermera de l'escola que és qui també posa les vacunes. En un primer moment això em va xocar però que jo sàpiga, els nens suecs no estan pas més malalts que els catalans.
Als països mediterranis hi ha certa tendència a admirar el funcionament dels països escandinaus. Tot sembla que vagi molt millor i en molts aspectes això és cert. Em sorpren que amb tanta retallada que s'ha hagut de fer a Catalunya, no sospesin la possibilitat de canviar certes indicacions mèdiques, basant-se en com es fan a, per exemple, Suècia.
Per cert, les vacunes contra la grip aquí, només es posen a la gent gran i als pacients amb riscos especials (i entre aquests, no s'inclouen els infants)!
Anna
“Prosperitat i serveis amb l`economia social “
Els veïns de la
població de Alston ( Anglaterra ) de 2.100 habitants ja n`estaven tips que els
diferents governs, tant conservadors com laboristes, anessin suprimint i reduint
la qualitat del serveis públics ,en part per la febre privatitzadora de l`època
de la Margaret Thatcher i en part per buscar el benefici fàcil, sense importar-los-hi
gens les necessitats de la comunitat.
Amb les seves accions, Alston ha esdevingut la primera “ Ciutat-Empresa Social”
certificada del Regne Unit.
Antigament, aquesta
població, era un conegut centre miner,
famós com a parada dels ciclistes que feien ruta per la serralada del Penins.
Ara es proclama un poble “pioner “ en una “ nova era d`innovació social al
Regne Unit”
Els veïns cansats de
veure com las autoritats i las grans empreses, no feien cas a les seves
necessitats, amb l`excusa també d`una ubicació remota, van decidir passar a l`acció,
i han acabat trobant solucions als seus problemes. Els ciutadans han pres la
iniciativa i han creat una vintena de cooperatives que gestionen tots aquets
serveis que se`ls si han negat. La idea no es fer-se rics, sinó donar un servei a la comunitat i obtenir un sou
raonable per poger viure dignament.
El que ha passat a
Alston demostra al mateix temps las limitacions del capitalisme, el triomf de l`esperit comunitari i la importància de
buscar nous mecanismes d`innovació social que desafien els convencionalismes
politics i econòmics .
Els treballadors són
empresaris i els empresaris son treballadors. Tots ells tenen la satisfacció d`estar
fent alguna cosa no només per guanyar diners, sinó també pel seu poble.
Créixer, i menjar-se
al rival per no ser absorbit, i maximitzar beneficis encara que sigui a costa
de despatxar als treballadors no es el leitmotiv de tots els empresaris, com a
mínim no ho és per les empreses socials. Avui, aquesta població Anglesa, te més empreses
socials per habitant que cap altra localitat del mon.
Totes les
organitzacions tenen un caire comercial, però la norma és que han de beneficiar
a la comunitat i retornar-hi els seus guanys. Aquesta iniciativa ha creat més
de 50 llocs de treball, centenars de voluntaris hi estan implicats i cada any
es genera un volum de negoci d`1,5 milions de lliures (1,8 milions d`euros). La
comunitat té tots els serveis que els diferents governs li han negat i que les
empreses privades no han volgut donar (com ara connexió a Internet d`alta
velocitat).
En un moment que
existeixen seriós interrogants sobre la viabilitat del capitalisme tal i com ha
evolucionat els últims anys ( sous cada
cop més alts per als executius i més baixos pel resta de treballadors), aquet
tipus d` empreses, ofereix unes alternatives molt interessants. Tenen que guanyar diners en un sistema
competitiu perquè sinó es desapareix . Però la majoria són cooperatives i els seus
beneficis van dirigits a una missió social, del tipus que sigui. L`empresari es
queda un sou raonable , però no descomunal, que li permet viure raonablement
bé, i que compensa tant el seu treball com els riscos que assumeix.
Aquesta experiència
tindria que fer pensar als nostres politics que només creuen en retallar i privatitzar serveis amb l`excusa que no són rendibles. Com es quantifica quan un servi és rendible ?. Segons el guanys de
les empreses o pel servei que presten a la comunitat ? . Perquè abans de privatitzar
o suprimir segons quins serveis no es busquen
altres alternatives?.
L`experiència de
aquet poble demostra que hi alternatives
a tanta precarietat i privatzació dels serveis. Avui, les nostres autoritats
ens diuen als ciutadans joves i no tan joves que siguem emprenedors, quan saben
que la majoria de les vegades, això només serveix per aconseguir una feina molt precària mal pagada i que, en molts casos, porta a la
frustració .
Cal demanar valentia
als nostres polítics, perquè moltes vegades busquen la solució fàcil, com és privatitzar,
que vol dir traspassar serveis públics a grans grups de l`empresa privada i, tot plegat, també
comporta automàticament sous baixos i problemes laborals.
Ningú no es pot
creure que un servei, que segons els politics de torn no és rendible, quan as
traspassa a l`empresa privada, sí que
funciona i dona diners: aquí hi ha alguna cosa que no quadra i fa pensar que tot
això convé a un altre propòsit.
Ajudant a les
empreses de l`economia social , estem
creant llocs de treball dignes i pels nostres veïns i, a més part del benefici repercuteix en la comunitat.
Fem pressió als
partits politics i als nostres governants
perquè s`afavoreixi aquest tipus d`empreses, abans de privatitzar o suprimir més serveis.
Com ens han demostrat
els ciutadans d`aquet poble anglès , es pot trobar solucions i, al mateix temps,
no destruir llocs de treball ni perdre serveis de la comunitat.
Josep Porta
L'EXCUSA DE LA CRÍSI
Sovint, quan
sento parlar de retallades m'envaeix una malèvola sospita i encara que intenti
treure-me-la del cap no sempre ho aconsegueixo, intueixo que la crissi va molt
bé a alguns per tal d'excusar o tapar les “vergonyes ideològiques”. A tall d'exemple posaré el de l'Escola
Bressol de Valldoreix. Aquest proper curs, per manca de voluntat política, i no
per falta de diners, no serà substituida per personal extern una educadora que
està de baixa per maternitat i els alumnes de la classe que tenen entre 9 i 12
mesos, fent filigranes organitzatives, tindran durant el curs quatre educadores
diferents. Ha estat en va intentar fer
entendre l'aberració educativa que representa tants canvis per uns infants tan
petits, la resposta rebuda ha estat.- “Son petits i no se n' adonen de res”- Res més lluny de la realitat, la
continuitat és necessaria no tan sols pels nens/es que necessiten temps per
sentir-se segurs amb les persones que els hi són extranyes, sinó també per a l'educadora
que ha de coneixer i entendre a uns petits/es que encara no parlen, deu ser per
això que les escoles procuren que els més petits tinguin més d'un curs els
mateixos professors. Si mirem les
xifres veurem que el pressupost del 2013 de l'EMD comparat amb el del 2010 s'ha
reduit un 5,5 % (la crisi, ja se sap), en canvi el de l'E.B. un 16,6% (la
crisi??), a més s'han augmentat les mensualitats d'escolarització i les del
menjador (sense que l'empresa que el gestiona hagi incrementat el preu del
menú)
No hi ha
diners, diuen, però en el mateix Ple on els pares de la E.B. van manifestar el
seu desacord a aquesta situació, es varen aprovar modificacions del pressupost
augmentant diverses partides que ni de bon tros són tan necessaries com
l'atenció dels infants.
En fí, la
crisi, ja se sap!
Teresa Veciana
DRETES, ESQUERRES I PODER DE LA COMUNICACIÓ
Quan jo parlava de política amb el meu sogre tot era més senzill. Vull aclarir que el meu sogre era un aragonès comunista que va passar quatre anys a la presó de Belchite perquè van ser dels que van defensar la terra pels qui la treballen. I dic que era més senzill perquè tots dos sabíem on estàvem, on estava l’esquerra i què feia la dreta.
Ara
el panorama polític s’ha complicat. L’esquerra juga a ser moderneta i la dreta
es disfressa de progre. Tant és així que la política em sembla, cada cop més,
com aquelles persones grises, sense encant que, per a dissimular la seva
mediocritat, es recargolen sobre sí mateixes, es mostren complicades per a
semblar més interessants.
Hi
haurà algú que em rectifiqui i em digui “Les coses no són tan senzilles, Rafa”
i jugui a ser més “savi” que jo. A la qual cosa li contesto que d’això em queixo justament , que la
política -o els polítics- s’hagi disfressat
tant i que nosaltres li seguim el joc.
Perquè,
en el fons, el que continua havent, és una lluita de classes encoberta. Hi ha
una dreta -digueu-li capitalisme,
liberalisme o com vulgueu- que, d’ençà de l’acabament de la guerra freda i
sobre tot de la caiguda del mur, ha esdevingut salvatge i una esquerra
desorientada que, cada cop més, ha anat
fent seus uns models burgesos que l’han desunit. I, al mig, una classe mitjana
que ha anat tirant segons bufaven els vents per tal de no perdre el benestar.
Quan
després d’unes eleccions escoltes els polítics,
guanyadors i perdedors, te n’adones que tothom dóna la raó als votants.
Uns diuen que no s’han fet entendre prou –els perdedors- i els altres, que
l’electorat han entès perfectament el
missatge. Em sona a botiguer, aquell que diu que el client sempre té la raó.
Quan
veig casos com els del País Valencià, les illes o Badalona, dubto d’aquesta
pretesa saviesa de l’elector. Més aviat penso que els mitjans de comunicació
tenen un poder persuasiu tan gran, tan perfecte, que, a més de fer-nos votar el que volen, ens fan creure que ho hem
fet perquè ens ha donat la gana. I és que, no hi ha ignoràcia més gran que la
del que no sap que no sap res i es creu que ho sap tot. O si no, mireu com els
poders fàctics, o sigui, el poder financer, s'ha abocat a invertir en diaris,
revistes, canals de televisió etc.
Si
això s'hagués descobert abans, cops d'estats com per exemple a Xile, no hauria
calgut. No hauria calgut embrutar-se les mans de sang o de tortura. Ara, a
l'enemic, no se'l mata: se'l difama o se'l compra. Els mitjans mediàtics fan la
seva feina. Els cops financers són més nets.
I
és que trobo, a més, que no hi ha estupidesa més gran que, sent treballador,
vivint del nostre treball, votem una dreta que fa unes lleis que ens espolien.
INFO VALLDOREIX III TRIMESTRE 2013
Bé, ja ha passat Sant Joan i sembla ser que no hem hagut de lamentar cap desgràcia important. Des de Veïns Progressistes de Valldoreix vam organitzar un sopar popular que va arreplegar 160 veïns. Tots plegats vam portar-nos el sopar, vam escoltar música, vam xerrar i es van compartir les coques. Des de la nostra opció política insistim en la necessitat de fer poble. Els veïns s’han de conèixer, han de xerrar i han de compartir. Perquè un poble no el fan les autoritats, el fem la gent que hi vivim. I no val dir que pagant els impostos ja està tot fet; hem de viure i sentir Valldoreix, escoltar els seus problemes i intentar solucionar-los.
Les fogueres i els focs d’artifici per Sant
Joan són un problema al nostre poble. Hi ha una normativa de la Generalitat que
prohibeix fer foc i llençar coets en zones habitades i de vegetació. Es demana
que es facin en descampats a 500 metres de la vegetació. I a Valldoreix no
existeix aquesta zona. La nostra EMD recomana precaució i recorda aquesta
prohibició. Inclús, no n’accepten cartells per a la Festa Major on es pugui
veure coets o altra mena d’agents incendiaris.
És
per això que sobta veure que s’ha donat permís per a instal·lar dos punts de
venda al Municipi, on es dispensen aquesta mena de coets.
S’ha de conscienciar la ciutadania que ha de ser prudent –és una manera de fer
poble- i l’Administració Local hauria de ser la primera que hauria de vetllar i
donar exemple per a conservar l’entorn.
CPCV
En el TOT
1.372 corresponent al 12-18 de juliol em trobo una noticia aparentment
bona: “El CAP del carrer de la Mina no farà vacances” Mira què bé –em dic-
estaran ben atesos els de Sant Cugat. Perquè a l’estiu la gent també es posa
malalta.
Després, quan continues llegint te n’adones
que, en realitat, el que volen dir és que durant l’agost tornaran a estar
tancats els CAPs de Valldoreix i de Can Mates.
Llavors, el que dedueixes de tot plegat és que
ens volen evitar crear mala sang d’aquesta sagnia sanitària que es porten entre
mans. I és que aquesta visió mercantilista de la política actual, s’està
carregant una bona part dels drets que els ciutadans consideren prou guanyats.
Em ve a la memòria un escrit de Noam Chomsky
en què explicava que, quan els mandataris d’un país han de donar una mala
notícia al poble, ho fan de mica en mica, intercalant alguna petita notícia
positiva entremig; mai de cop i triant uns moments adequats –en vacances, per
exemple. No fos cas que el personal se li emprenyés i la tinguessin grossa.
Vaig tenir la mala sort d’haver d’anar al meu metge de capçalera el darrer dia que funcionava el CAP de Valldoreix a que em fes un paper per a una visita d’urgència a l’uròleg.
Escolteu-me, allò era un caos. Allà convergien malalts amb visita prèvia i els que anaven per urgències. Tots amb por de perdre el tren a l’estació de casa. A més, alguns metges eren substituts i els pobre feien el que podien.
Vaig tenir la mala sort d’haver d’anar al meu metge de capçalera el darrer dia que funcionava el CAP de Valldoreix a que em fes un paper per a una visita d’urgència a l’uròleg.
Escolteu-me, allò era un caos. Allà convergien malalts amb visita prèvia i els que anaven per urgències. Tots amb por de perdre el tren a l’estació de casa. A més, alguns metges eren substituts i els pobre feien el que podien.
Jo vaig tenir sort: com que era una urgència
em van donar visita pel 14 d’agost...
El que emprenya de tot plegat és que després
alguna “veu informada” de la Mútua o algun polític local declarin als diaris
que no es van registrar incidències. En quina llibreta ho deuen apuntar? Sabran
llegir o són analfabets de conveniència?
Rafa Usero
COM PODEM FER FRONT
A L´EXCLUSIÓ SOCIAL
Intentaré
explicar qué es una Iniciativa Legislativa Popular.
L’Estatut
d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 29.3,
estableix el dret de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya a
presentar iniciatives legislatives al Parlament de Catalunya.
L’article 24.3 de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya estableix que les persones o les famílies que es
troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de
ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna.
Des de l’agost de
2011 el Govern de la Generalitat ha eliminat la prestació de la renda d’inserció
(PIRMI), que tenia per objecte fer front a la situació de pobresa dels
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
El Parlament de
Catalunya, en la seva sessió del 20 d’octubre de 2011, va aprovar una moció “per
impulsar un estudi sobre el desenvolupament del dret a la renda garantida de
ciutadania”.
Malgrat el llarg
temps transcorregut i la greu crisi econòmica que colpeja cada dia més
ciutadans i ciutadanes de Catalunya i que els col·loca en situació d’extrema
pobresa, el Parlament de Catalunya no ha iniciat cap procés per aprovar la
renda garantida de ciutadania.
La participació dels
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, exercint el seu dret a presentar un
projecte de llei al Parlament, resulta imprescindible per fer front a la
situació de pobresa extrema en que viuen moltes persones.
La Iniciativa Legislativa
Popular necessita de 50.000 signatures per a que el Parlament es vegi obligat a
discutir i aprovar una renda garantida de ciutadania.
Poden signar tots els
ciutadans de Catalunya , majors de 16 anys, que constin degudament inscrits com
a domiciliats en el padró d’algun municipi de Catalunya.
Es tracta d’una signatura
contra la pobresa i perquè els poders públics rescatin a les persones de la
situació de pobresa extrema en que es troben a conseqüència de la crisi
econòmica.
Per això s’ha
començat la recollida de signatures per promoure que aquesta Iniciativa Legislativa
Popular aconsegueixi LA RENDA GARANTIDA DE CIUTADANIA, per a la qual hi
col·laboren diferents col·lectius.
És una prestació
econòmica per garantir que tothom tingui uns ingressos econòmics per sobre del
llindar de la pobresa.
És un dret de
cadascun dels ciutadans i ciutadanes.
És un dret de
caràcter individual, un requisit d’accés vinculat a la situació econòmica de la
persona i, en el seu cas, del nucli familiar o de convivència.
La persona que cobri
la renda garantida de ciutadania té unes obligacions i entre elles, no pot
rebutjar una oferta de treball adequada a les seves capacitats.
Rescatem les persones
JPG
ON PAGAN ELS IMPOSTOS LES MULTINACIONALS?
El model típic és el
de Google, que el 2011 només va pagar en impostos el 3% del benefici fora dels
Estats Units, amb una estructura que situa l’activitat a Irlanda i la
residència al paradís fiscal de les Bermudes, on arriben les rendes que abans
han passat per una intermediària holandesa per reduir la tributació.
Apple va facturar l’any
passat a Europa 36.000 milions d’euros de les seves vendes mundials, però les
hisendes europees només van ingressar un 2 % d‘aquets diners (a l‘Estat
espanyol, una de les seves societats va declarar 22 milions de pèrdues). Altres
multinacionals d’Internet, com Facebook, Amazon i Ebay, obtenen optimitzacions
fiscals semblants, gràcies a estructures societàries que aprofiten les
diferències d`impostos entre països.
Aquesta elusió fiscal
és possible gràcies al fet que per atraure empreses, els estats estan en una
cursa a veure qui abaixa més els impostos.
Moltes multinacionals
miren els aparadors fiscals, com Zara, que té instal·lada a Irlanda la
companyia que ven roba per Internet a tot el món menys a Espanya.
Amb la crisis les
recaptacions han baixat en picat, els estats que han participat en la cursa de la
baixa tributació ara s`adonen que tots hi perden.
Aquestes escletxes,
que permeten a les multinacionals eliminar o reduir els impostos sobre els seus
ingressos, els atorguen un avantatge competitiu injust sobre les empreses més
petites, perjudiquen la inversió, el creixement i l‘ocupació i poden derivar en
una major càrrega fiscal sobre el ciutadà mitjà. Les facilitats que el sistema
fiscal dóna a les grans companyies es reflecteix en el fet que a l‘Estat
espanyol les empreses que facturen més de 1.000 milions d’euros paguen un tipus
mitjà efectiu en l’impost sobre societats que no arriba al 17% mentre que el de
les pimes està en el 21%.
Com es poden reduir
aquestes escletxes?, l’única manera de resoldre el problema és harmonitzar les legislacions
fiscals dels diferents països per evitar que es facin la competència entre
ells.
La diferència d’impostos
que paguen grans empreses i pimes es deu principalment al fet que les primeres
tenen més possibilitats de jugar amb les lleis.
La crisi financera
que sofreix la zona euro repercuteix en una creixent pressió fiscal que atabala
les pimes i els ciutadans de les classes mitjanes i treballadores. En canvi,
uns pocs gaudeixen, tal com Déu mana, de les seves suculents SICAV que els
blinden un privilegiat marc fiscal.
També les grans
multinacionals saben gestionar les desfasades estructures fiscals
internacionals i estatals per pagar molt poc al fisc, o gairebé gens.
Moltes empreses
multinacionals que operen en diversos països juguen amb les normes. Aprofiten
les diferències entre els sistemes impositius estatals. A Europa, on falta una
fiscalitat comuna, alguns països com Luxemburg, Suïssa, Irlanda i Holanda
atreuen amb nivells fiscals més baixos les multinacionals estrangeres.
Fa falta una reforma
fiscal internacional i europea per aconseguir que les grans empreses
multinacionals paguin més impostos.
Josep Porta Grau
LA NOSTRA SANITAT
PÚBLICA ESTÀ EN PERILL?
Amb l’excusa de la
crisi la necessitat d’aplicar reajustaments i reduir despeses de manera
indiscriminada, s’han imposat sense anàlisi prèvia ni consens, tancaments de
plantes hospitalàries, quiròfans i centres d’atenció primària, reduccions de
plantilles, empitjoraments en les condicions laborals, dels treballadors de la
sanitat pública ,paralitzacions d’inversions i altres mesures.
Tot això ha provocat
de manera evident la reducció de la qualitat de la l’assistència sanitària.
L’exemple més clar
són els importants increments que s’han donat en les llistes d’espera per
visites a especialistes, intervencions quirúrgiques o per a la realització de
proves diagnòstiques, que tots estem patim.
Es pretén
desmantellar l’actual model sanitari, canviant un sistema nacional públic de
salut per un altre que vincula el dret a l’atenció sanitària amb l’assegurances
privades. Generalitza els copagaments, deixa sense cobertura sanitària
determinats col·lectius i trenca el dret de la ciutadania al principi de
solidaritat i el model d’assistència sanitària pública universal.
La generalització
dels anomenats copagaments (transport sanitari no urgent, ...), sumada a l’increment
de preu dels productes farmacèutics que amb les modificacions introduïdes
afecta també pensionistes, i l’exclusió del finançament públic als fàrmacs d’ús
freqüent, afectaran molt negativativament les classes més desfavorides.
Sota el fals
paradigma que allò privat és més eficient que allò públic, es passen a la
gestió privada segments importants de la sanitat, s’externalizen serveis i s’introdueixen
noves formes de gestió que, en la majoria del casos, suposen avançar cap a la
privatització de centres sanitaris que, en general, generen importants
sobrecostos.
La nostra sanitat
pública està en perill. És imprescindible la denúncia contínua, que faci
aflorar, a ulls de la població, les politiques privatizadores.
És molt important
articular una àmplia resposta social amb la complicitat dels professionals i la
ciutadania en la defensa d’una sanitat pública universal. Hem d’estar ben
atents per no acabar de perdre allò que ha costat tants anys d’aconseguir i
estar preparats per lluitar, per no deixar perdre aquest be tant preuat que és
la sanitat pública per a tothom.
Josep Porta Grau
LA REFORMA LABORAL DEL PP
Un
any després que el Govern del PP aprovés la reforma laboral, la situació del
mercat de treball espanyol s’ha agreujat de manera clara i la majoria del
treballadors i treballadores del país hem vist empitjorades les nostres condicions
laborals.
Amb la reforma
laboral ha augmentat el ritme de tancament de les empreses ubicades a Catalunya.
S’han presentat més expedients de regulació d’ocupació que mai. En total han
estat uns 5.500 expedients que han afectat més de 75.000 persones. Això
significa que hi ha hagut un 50% més de persones involucrades en aquets
processos que durant l’any 2011.
La reforma laboral
tampoc ha servit per frenar el ritme de tancament d’empreses, ja que durant el
2012 han abaixat la persiana més empreses que al llarg de l’any anterior a la
reforma laboral.
Tant la reforma
laboral, com l’empitjorament de les condicions de treball i les retallades de
drets socials han causat un efecte molt negatiu per a les persones. L’augment
del nombre de famílies que tenen tots els membres sense feina i el nombre de
llars on cap dels integrants no rep cap mena de subsidi, ho fan evident.
En resum, un any
després de l’aprovació del RDL 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per
a la reforma del mercat laboral, la situació del mercat de treball continua
sense presentar signes de millora, es perpetua la destrucció d’ocupació,
augmenta el nombre de persones desocupades i fa més precàries les condicions de
treball.
Davant l’evidència
que tots els indicadors del mercat laboral i de les condicions de vida de les
persones han empitjorat, podem afirmar que la darrera reforma laboral, un any
després de la seva entrada en vigor, ha estat un fracàs.
Josep Porta
CORRUPCIÓ I PARADISOS FISCALS
Ja fa algun temps va sortir a l’Ara un mapa d’Europa molt
Lamento no disposar del diari ara mateix.
M’hauria agradat comentar-los-ho més detingudament. Recordo, això sí, que, a mida que avançaves cap al sud, les tonalitats del gris s’enfosquien. A l’estat espanyol el gris era discret, ni clar, ni massa fosc.
És evident que parlem de la corrupció descoberta, la que es coneix, la punta de l’iceberg. El que queda sota l’aigua sap Deu el que serà. Si és que ho sap.
Hi havia una dada que em va quedar molt gravada. Suïssa la pintaven amb un blanc immaculat. No hi ha gens ni mica de corrupció! Després de l’estranyesa, reflexiones i veus que no és tan sorprenent. A Suïssa no hi ha corrupció; hi ha el diner fruit de la corrupció. És com si diguéssim que el lloc més segur per a guardar els diners és a casa el lladre. Tothom sap que els pispes no treballen mai al seu poble, tenen el lloc de residència i el de feina separats.
En un article publicat també al diari Ara del 5 d’abril amb el títol “Cop als paradisos fiscals”, parlen una mica d’això. En una investigació periodística a partir de la filtració de 2,5 milions d’arxius informàtics, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació arriba a la conclusió que hi ha 120.000 empreses i 130.000 persones físiques que tenen capitals en paradisos fiscals.
En aquest article t’assabentes també que no sols hi ha Suïssa. A més a més hi ha les illes Cook, les illes Caiman –quin nom més apropiat per als devoradors de capitals!- i les illes Verges.
Tanmateix asseguren que si marquéssim al mapa els casos revelats –només els revelats- tots els continents quedarien tacats. A l’estat espanyol assenyalen la baronessa Carmen Thyssen Bornemisza –vaja, la Tita Cervera, per entendre’ns- que compra obres d’art a les subhastes a Sotheby’s o Christie’s utilitzant una empresa de les illes Cook.
Com diu la Carme Colomina en un altre article referint-se al tema, “Els anomenen paradisos, però són grans bugaderies de diner sospitós, forats negres fiscals on amagar beneficis milionaris”.
Si no existissin aquests llocs, s’haurien d’inventar. El capital ho necessita com el diner que respira. Al meu cap em ve aquell article fet només de preguntes que ja fa un temps vaig escriure i que comença així: “Qui és qui ha provocat la crisi? A qui beneficia la crisi?”
Rafa Usero.
És evident que parlem de la corrupció descoberta, la que es coneix, la punta de l’iceberg. El que queda sota l’aigua sap Deu el que serà. Si és que ho sap.
Hi havia una dada que em va quedar molt gravada. Suïssa la pintaven amb un blanc immaculat. No hi ha gens ni mica de corrupció! Després de l’estranyesa, reflexiones i veus que no és tan sorprenent. A Suïssa no hi ha corrupció; hi ha el diner fruit de la corrupció. És com si diguéssim que el lloc més segur per a guardar els diners és a casa el lladre. Tothom sap que els pispes no treballen mai al seu poble, tenen el lloc de residència i el de feina separats.
En un article publicat també al diari Ara del 5 d’abril amb el títol “Cop als paradisos fiscals”, parlen una mica d’això. En una investigació periodística a partir de la filtració de 2,5 milions d’arxius informàtics, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació arriba a la conclusió que hi ha 120.000 empreses i 130.000 persones físiques que tenen capitals en paradisos fiscals.
En aquest article t’assabentes també que no sols hi ha Suïssa. A més a més hi ha les illes Cook, les illes Caiman –quin nom més apropiat per als devoradors de capitals!- i les illes Verges.
Tanmateix asseguren que si marquéssim al mapa els casos revelats –només els revelats- tots els continents quedarien tacats. A l’estat espanyol assenyalen la baronessa Carmen Thyssen Bornemisza –vaja, la Tita Cervera, per entendre’ns- que compra obres d’art a les subhastes a Sotheby’s o Christie’s utilitzant una empresa de les illes Cook.
Com diu la Carme Colomina en un altre article referint-se al tema, “Els anomenen paradisos, però són grans bugaderies de diner sospitós, forats negres fiscals on amagar beneficis milionaris”.
Si no existissin aquests llocs, s’haurien d’inventar. El capital ho necessita com el diner que respira. Al meu cap em ve aquell article fet només de preguntes que ja fa un temps vaig escriure i que comença així: “Qui és qui ha provocat la crisi? A qui beneficia la crisi?”
Rafa Usero.
EL PREGONER DE LA FESTA MAJOR
Llavors, amb el micro a la mà i davant els parroquians asseguren estar orgullosos de ser valldoreixencs i estimar-se el poble d’allò més. I visca la festa!
I tan bon punt s’acaba l’esmentada festa, desapareixen del mapa i no te’ls tornes a trobar pel mercadet ni per casualitat. Hi ha excepcions, és veritat, poques, però.
M’agradaria que el pregoner de la Festa Major del meu poble, vull dir, de Valldoreix, fos una persona propera, implicada, que visqui aquí i que viure no signifiqui només dormir al Municipi.
Avui a la plaça del Casal, en motiu de la Mostra d’Entitats, era plena de gent del poble, senzilla, voluntariosa i treballadora. Són aquests, els veritables pregoners de la nostra vila. Aquests sí que poden dir que s’estimen, que viuen i que estan orgullosos de Valldoreix.
I no em feu dir noms que no acabaria mai. I vosaltres també teniu un bon grapat de noms al cap.
Rafa Usero
COMENTARIS SOBRE UNA LECTURA RECOMANADA
En els moments actuals en que es qüestions gairebé tot, recomanem la lectura d’un llibre sobre economia, de molta actualitat y amb punts de vista bastant distints als que acostumem escoltar i llegir en els mitjans de comunicacions, titulat: ELS AMOS DEL MÓN. Els seus actors són dos coneguts catedràtics d’Economia Explicada, Vicenç Navarro i Juan Torres López, de l’editorial espasa.
És una anàlisi rigorosa dels
mecanismes en que es basa el poder de la banca i dels grups econòmics que
dominen el món, n’adelanto uns petits fragments per fer-nos una petita idea de
per on va el llibre.
La concentració del poder
econòmic ha donat a la banca internacional i a les grans corporacions la
possibilitat de controlar els mecanismes de l’economia en benefici propi,
convertint-la en un casino especulatiu con es desenvolupen instruments
financers molt sofisticats amb els que practiquen la violència “de guant
blanc”, un autèntic terrorisme financer que plega als governs i les democràcies
quan els polítics obliden les seves responsabilitats i deixen desprotegida la
població en front als especuladors que s’apoderen dels mercats.
El resultat d’una economia
en mans de l’oligarquia financera és l’alt endeutament, una ocupació sota
mínims i un debilitament de l’Estat del Benestar i de la qualitat de vida de
les persones, amb l’augment de la pobresa i la desigualtat i un món on
disminueix la representativitat de les institucions democràtiques i la veu de
la ciutadania perd força.
Dins el llibre se cita al
religiós dominic Frei Betto, amic assessor i col·laborador de l’expresident
brasiler Lula da Silva, i un dels intel·lectuals més lúcids i compromesos amb
els pobres del Brasil i de tota Amèrica llatina, li van retreure que el seu
govern hagués fet unes polítiques molt moderades quan va arribar al poder.
Sempre ha respost de la mateixa manera: “Vam arribar al govern, però no vam
arribar al poder”.
És important fer aquesta
distinció perquè és una confusió bastant freqüent i que fins hi tot arriba al
llenguatge corrent. “Mariano Rajoy va arribar al poder!, sentim que diuen, o
“Zapatero va deixar el poder després de les eleccions de novembre del 2011”. És
un error perquè, com diu Frei Betto, no és precisament en els governs on es
troba el poder que domina el món actualment.
Informacions interessants,
segon les dades que proporciona cada any la revista Forbes, les 15 empreses més
grans del món tenen accions per un valor equivalent al PIB dels 27 països de la
Unió Europea i les 20 més grans superen en gairebé dos milions d’euros el
d’Estats Units. És gairebé impensable, que en un context de plena llibertat de
moviments, un simple país pugui tenir èxit si s’enfronta als interessos de
qualsevol d’aquestes grans empreses. És el contrari del que passa, les empreses
controlen els governs, organismes internacionals, grups d’opinió i poden
imposar la seva voluntat a qualsevol institució si aquesta no està prou
recolzada pel poder de la societat en el seu conjunt.
Dades que no són conegudes
per la majoria de nosaltres i són molt significatius del poder i del pes que
tenen aquestes grans empreses.
Al voltant de la Comissió
Europea existeixen prop de 15.000 lobbis, és a dir, gairebé un per cada membre
dels funcionaris que hi treballen. Més del 70% dels lobbis representen
interessos comercials, mentre que només el 10% representen interessos mediambientals,
drets humans, salut pública i desenvolupament.
Segons un estudi dels
sindicats austríacs, existeixen entre 15.000 i 20.000 lobbis a Brussel·les, seu
de la Comissió Europea, que es gasten gairebé 3.000 milions d’euros en
influenciar a aquest organisme. La gran majoria són empleats de les grans
empreses financeres i de les corporacions multinacionals (el 68%) i només una
minoria (un 1%) representa a sindicats i associacions de ciutadans.
Si hi ha alguna cosa que
l’anàlisi del mon financer contemporani ens ensenya és que hi ha prou recursos
per evitar la insatisfacció i el patiment tan generalitzat que existeix en el
món. Avui dia tenim més possibilitats i mitjans que mai per organitzar la vida
en el planeta d’una manera satisfactòria.
Fins i tot una publicació
tan conservadora com The Economist ha hagut de reconèixer que l’existència
d’una potent banca pública ha estat una assegurança contra la crisi.
És molt interessant el cas
d’Estats Units, precisament perquè es tracta de la major economia del món i la
que gairebé sempre es posa d’exemple de com s’han de fer les coses.
Dakota del nord és l’estat
que te una economia més eficient, amb el major percentatge de la població ocupada,
amb la menor tassa d’atur, amb els salaris més alts i amb un major superàvit. A
primera vista es podria creure que això es deu a que te petroli. Però d’altres
estats tenen petroli i els seus indicadors són molt pitjors, seguint la pauta
general del país. Elevada desocupació, destrucció d’ocupació i alts dèficits
públics. Entre aquests està Alaska, un d’aquests estats que produeix petroli, o
Montana i Wyoming, que també són rics en recursos energètics i que, per contra,
pateixen una profunda crisi.
Analitzant les causes, la
investigadora nord-americana Ellen Brown ha conclòs que l’èxit de Dakota del
nord es basa en que te una banca pública. L’estat diposita tots els ingressos
que rep en aquesta banca, que te com a objectiu ajudar a l’economia de l’estat
i tenen prohibit invertir fora d’ell i practicar comportaments especulatius. En
contrast amb això, Califòrnia canalitza els seus recursos a través de la banca
privada, i el professor d’Economia i director de la Facultat de Dret d’Orange,
de l’estat de Califòrnia, Timothy Canova, ha arribat a la conclusió, que a part
de l’enorme problema econòmic que te és que la banca privada usa aquests
recursos fora de l’estat i per a fins especulatius.
Arribant al final d’aquest
article i sobre el que s’explica en el llibre es pot apreciar que hi ha molta
informació interessant que fa pensar, veiem que hi ha altres economistes que
ens parlen de distinta manera de com estem acostumats les autoritats de torn i
els poders econòmics actuals, que aporten molta informació que normalment no
arriba a les nostres mans, podem veure en aquests moments el que ens passa a
nosaltres i altres països que han seguit totes aquestes polítiques neoliberals.
Espero que després de tot el
que he comentat us animeu a llegir el llibre, crec que val la pena.
JPG
SITUACIÓ ECONÒMICA ACTUAL
Els
salaris han perdut 7,5 punts de poder adquisitiu en quatre anys, sense comptar amb
la pujada de l’impost sobre la renda. La pèrdua és major per als treballadors
públics i per als que s’han quedat sense feina, amb un 145% més d’atur que el
2008.
El
salari brut mensual mitjà en el sector privat a Catalunya era de 1.916 euros en
el tercer trimestre del 2012, un 5 % més que en el mateix període del 2008,
segons l’enquesta trimestral de costos laborals de l’INE. En el mateix període
els preus al consum havien pujat un 12,5 % segons el mateix Institut, de manera
que en aquest temps s’ha produït una pèrdua de poder adquisitiu del salari brut
del 7,5 %; en net és superior, perquè s’hi afegeix la pujada de l’impost sobre
la renda.
El
2012, l’IPC espanyol va pujar un 2,9 %, però sense la pujada de l’IVA s’hauria
quedat en el 0,9 %; l’ampliació dels col·lectius que han de pagar part de les
medecines i la puja de les taxes universitàries aporten mig punt addicional, de
manera que sense aquestes decisions la inflació espanyola de l’any passat
hauria estat del 0,4 %. A Catalunya ,
amb una inflació del 3,6 % l’efecte ha estat semblant, i els preus de l’ensenyament
han crescut, en un any, un 14,7 % mentre que els dels medicaments ho han fet un 21,2 %.
L’enquesta
de condicions de vida de l’INE del 2011 assenyala que la renda mitjana neta per
persona a Catalunya va ser de 10.101 euros, 700 euros menys que el 2008, i que estaven en risc de pobresa el 19%
de les famílies, taxa que pujava al 46% en les llars amb un adult i fills i
que s’enfilava al 64% en les formades
per dos adults i tres fills o més . Aquesta dada no està actualitzada per al
2012, any en què el 39% de les famílies declaraven que no tenien capacitat per
cobrir despeses imprevistes i el 9,8% afirmava que en els últims dotze mesos
havia pagat amb retard despeses lligades a l’habitatge com ara la hipoteca i
els rebuts de llum i aigua.
Aquí
tenim quatre de les retallades.
Laboral:
aquest estiu es va aprovar una altra reforma laboral que abarateix els
acomiadaments, abaixant la indemnització en els improcedents de 45 a 33
dies per any treballat. També es facilita l’acomiadament procedent, amb indemnització de 20 dies per
any, en les empreses que hagin registrat pèrdues de vendes durant tres
trimestres seguits, i es dóna més facilitats a les empreses perquè puguin
canviar les condicions salarials i laborals dels treballadors.
Atur:
Aquest any l‘atur pujarà, però el govern espanyol preveu gastar un 6,3% menys
en la prestació per desocupació, que s’ha retallat, a partir del setè mes es passa
de cobrar el 70% de la base al 60%. També ha endurit les condicions per accedir
al subsidi de 400 euros durant sis mesos per a desocupats que ja no cobren
subsidi: prorrogat fins al mes que ve, no es dóna a qui visqui amb els pares,
si la família té 485 euros mensuals d’ingressos per membre.
Impostos: El
gener del 2012 es va apujar entre 0,75 i 7 punts l’IRPF, que a Catalunya té un
tipus màxim del 56% perquè l’increment del govern espanyol se suma al que un
any abans va fer el govern català per les rendes més altes, amb la creació de
dos trams nous, amb tipus 2 i 4 punts més alts que el màxim anterior. També s’ha
apujat entre 2 i 6 punts el tipus per a les rendes de capital. Al setembre es
va apujar l’IVA: el tipus general, del 18 al 21%, i el reduït, del 8 al 10%.
Sanitat: L’1
de juliol es va apujar el copagament de medicaments dels usuaris en actiu: al
50% per als que tenen ingressos de 18.000 a 100.000 euros, i al 60% per
ingressos superiors. El copagament també s’aplica als pensionistes, amb un
màxim de 60 euros al mes. A Catalunya, a més, per Sant Joan es va començar a
cobrar la taxa d’1 euro per recepta, que a meitat de gener ha quedat suspesa
mentre el Tribunal Constitucional no resolgui un recurs del govern espanyol.
Com
es pot deduir després de tot el que s’ha exposat, que amb les polítiques
econòmiques actuals, no anem a bon port, fa falta un gir important ,en aquet
moment de tantes retallades, ja tenim moltes veus de prestigi internacional que
estan demanant un canvi.
Josep Porta Grau
