Un any
més (és el segon o el tercer? helpherr Alzheimer!), hem tornat a cantar les 40,
aquest cop n’érem uns quants més i tot, a la plaça de Barcelona. Sota un sol
inclement, però protegits per l’ombra d’un d’aquests plàtans que no tenen preu
quan de protegir pells delicades es tracta. Gràcies vegetal immens!
Alguns
van arribar a la plaça ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. Diguem-ho clar, no
n’hi havia cap necessitat, però als cantaires ens agrada la puntualitat i la
feina ben feta. I menys mal que no vam entretenir-nos en qüestions menors i vam
organitzar-nos, perquè quan ens en vam adonar, ja ens havien plantat una taula
en el nostre espai arrossaire. Va predominar la serenor i el càlcul precís i de
tempteig. Finalment, tot va encaixar i totes i tots els cantaires van poder
seure i reservar forces pel que ens esperava.
Com he dit, érem més de 40 arrossant les quaranta. Vam necessitar una paella de dimensions elefantiàsiques, amb uns peus escaients que es va procurar el mestre Isidre (que no Javier) Marias. Un cop més el xef Ze Maria Fe (Esperança i Caritat) va demostrar que té un olfacte especial per a això dels arrossos (i per altres gastronomies, però ara no és el cas). Els ingredients i l’arròs precisos. Tot mesurat, pesat i no sé si tastat. No vam tenir peus de porc, això no. En aquest tema no s’ha produït el consens necessari per omplir l’arròs de gelatina porcaire. S’entén, el porc ens és una espècie molt propera i sempre produeix certa impressió menjar-se’l (i, ho deixo clar de bell antuvi, no vol ser cap indirecta envers aquells que se n’abstenen per religió, malgrat que, en aquest sentit, em facin molta pena, tot sigui dit).
Ras i curt: pica-pica a dojo, amanida per tones i generositat pel que fa al líquid, que, si no recordo malament, era bàsicament alcohòlic. Alcohol de qualitat, això sí: cervesa, vi blanc i vi negre. Certament, productes exquisits per passar el calor. Com ja he dit de calor no em va mancar. Especialment intens per als qui estigueren amorrats al foc força estona. Cal agrair, doncs, la dedicació d’en Josep Maria, en Isidre, en Javier, en Fito (i segur que em deixo alguna persona més, oi que es nota que jo no era prop del foc?), que van tallar llenya, preparar els ingredients i remenar el cereal i els productes acompanyants, tal com recomanen els canons. No vam guanyar el primer premi, però hi vam estar be a prop. El va guanyar el grup del costat, i per segona vegada! Felicitats. Ens van transmetre el truc i en Josep Maria en va prendre bona nota. De fet, cap sorpresa. Al jurat li agrada trobar el gust del marisc a la cullerada que es posa a la boca. Ja ho sabem, el proper any llamàntol, llagosta, gambes de Palamós i altres productes adients a la nostra butxaca.
Un cop arrossejats i mullats (del tema mullena no en parlaré, però), vam endinsar-nos pels camins sempre plens de sorpreses dels xupitos, altrament dits xarrups. Aquí ja no sóc capaç de donar precisions, l’estat amb què ho vaig fer no em permet d’entrar en matisacions absolutament sobreres. El que no vam poder fer és demostrar urbi et orbi les nostres excel·lències cantaires. Es va intentar, però amb “Grândola, vila morena”, “NelpozuMarialuisa” i “El Seu avi va anar a Andorra” em vam tenir prou, malgrat la petició d’algun bis. En Miquel del Roig ens va deixar sense possibilitats. Aquest noi quan s’hi posa, s’hi dedica amb fruïció i insistència. Vam ballar, això sí. Algunes i alguns ho van fer desesperadament, d’acord amb la seva edat. Llarga, llarga estona.
Finalment:
tot recollit, net i cap a casa. L’any que ve hi tornarem. Més joves i amb més
ganes. Aquest grup dóna molt de si. Cantem les quaranta, però anem molt més
rapits, anem a cent quan de fer gresca i passar-s’ho bé es tracta. Salut i
bones vacances!
Jordi Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada