Després del parèntesi d'un any en la governança de
Catalunya, la presa de possessió de Puigdemont ens porta un canvi de
titularitat al capdavant del departament de Salut. Malgrat ens ho esperàvem,
hauria estat inimaginable presentar Boi Ruiz al nou govern. No podem deixar de
felicitar-nos.
És més, davant les incerteses que se'ns obren,
reivindico allargar tant com puguem l'alegria de deixar de patir Boi Ruiz. Ha
estat un conseller nefast que ha treballat d'esquena i sord a la realitat del
país, als seus ciutadans i ciutadanes, als i a les seves professionals. Ha
ignorat, o potenciat!, les problemàtiques que anaven generant les seves
polítiques al llarg i ample del territori. Durant el període que ell ha
encapçalat, deixant de banda la mala gestió, s'han produït vertaders escàndols
de corrupció i amiguisme que s'hauran de seguir als jutjats. El pressupost ha
baixat paral·lelament al creixement de les necessitats d'una societat cada
vegada més afectada per una 'crisi' que perjudica de forma desigual la
població, curiosament de forma inversa a com es distribueixen els recursos.
Els professionals i els equips s'han destrossat: no només s'han reduït les plantilles i s'han vist minvats greument els drets laborals, sinó que les condicions als llocs de treball dificulten enormement l'atenció correcta als pacients. El sentiment de desànim i estrès afecta una proporció important dels treballadors i treballadores. L'augment exponencial i amb efecte dominó de les llistes d’espera i el col·lapse de les urgències i de l'atenció primària tenen com a conseqüència la degradació flagrant de l’atenció sanitària pública que indigna els ciutadans i ciutadanes (expressat a través d’associacions, col·lectius, marees...) i doblement, per activa i per passiva, als i les professionals sanitàries.
I mentrestant Boi Ruiz, dedicant-se a externalitzar, a privatitzar, a fer un ús privat de les instal·lacions i els equips públics, a fragmentar l’ICS, a vendre dades clíniques a entitats privades (projecte VISC+), a practicar l'amiguisme, a eliminar la salut com a dret...
En aquest context, apareix un llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques, en Toni Comín, que després d'unes mostres d'afecte excessives a l'anterior conseller i d'una presa de possessió on s’acomiada de Ruiz amb expressions de reconeixement que no calien, es mostra com a trencador amb el que s’ha fet els darrers anys si bé, també diu, està fatalment limitat per uns pressupostos que es prorrogaran...
Què li 'suggerim' per poder tancar una etapa nefasta i obrir una de nova si més no engrescadora D’entrada, escoltar les persones actores de tot el que té a veure amb salut: ciutadania, professionals, col·lectius, tercer sector, associacions, marees, fòrums... Li caldran moltes orelles i dedicar-hi molt de temps. Li suggerim també potenciar la participació en tots els nivells (democràcia sanitària) i transparència en la gestió.
També hauria de tractar de forma urgent les situacions insostenibles, com són les llistes d’espera, el col·lapse a les urgències, la paràlisi de la primària... Per això caldrà augmentar el pressupost, tendint a recuperar com a mínim el del 2010, recuperar les places de treballadors i treballadores perdudes als últims anys, obrir les plantes d'hospital i els quiròfans que s’han tancat... Es pot parlar d’una gestió més eficient, d’una organització òptima, però no per mantenir les retallades fetes els darrers anys.
S'hauria d'aturar de forma inequívoca projectes com el Consorci Sanitari de Lleida (VISC+), que han estat rebutjats de forma unànime i mantinguda per part de la ciutadania i de l'oposició. També s'hauria d'aturar tota mena de privatitzacions de futur i iniciar un debat per garantir una sanitat 100% pública i de qualitat.
Tenim molt més per fer, però això seria una situació de partida que permetria recuperar una mínima il·lusió als i les decebudes i castigades ciutadanes.
ÀSSUN REYES és coordinadora d'ICV Sant Cugat
Els professionals i els equips s'han destrossat: no només s'han reduït les plantilles i s'han vist minvats greument els drets laborals, sinó que les condicions als llocs de treball dificulten enormement l'atenció correcta als pacients. El sentiment de desànim i estrès afecta una proporció important dels treballadors i treballadores. L'augment exponencial i amb efecte dominó de les llistes d’espera i el col·lapse de les urgències i de l'atenció primària tenen com a conseqüència la degradació flagrant de l’atenció sanitària pública que indigna els ciutadans i ciutadanes (expressat a través d’associacions, col·lectius, marees...) i doblement, per activa i per passiva, als i les professionals sanitàries.
I mentrestant Boi Ruiz, dedicant-se a externalitzar, a privatitzar, a fer un ús privat de les instal·lacions i els equips públics, a fragmentar l’ICS, a vendre dades clíniques a entitats privades (projecte VISC+), a practicar l'amiguisme, a eliminar la salut com a dret...
En aquest context, apareix un llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques, en Toni Comín, que després d'unes mostres d'afecte excessives a l'anterior conseller i d'una presa de possessió on s’acomiada de Ruiz amb expressions de reconeixement que no calien, es mostra com a trencador amb el que s’ha fet els darrers anys si bé, també diu, està fatalment limitat per uns pressupostos que es prorrogaran...
Què li 'suggerim' per poder tancar una etapa nefasta i obrir una de nova si més no engrescadora D’entrada, escoltar les persones actores de tot el que té a veure amb salut: ciutadania, professionals, col·lectius, tercer sector, associacions, marees, fòrums... Li caldran moltes orelles i dedicar-hi molt de temps. Li suggerim també potenciar la participació en tots els nivells (democràcia sanitària) i transparència en la gestió.
També hauria de tractar de forma urgent les situacions insostenibles, com són les llistes d’espera, el col·lapse a les urgències, la paràlisi de la primària... Per això caldrà augmentar el pressupost, tendint a recuperar com a mínim el del 2010, recuperar les places de treballadors i treballadores perdudes als últims anys, obrir les plantes d'hospital i els quiròfans que s’han tancat... Es pot parlar d’una gestió més eficient, d’una organització òptima, però no per mantenir les retallades fetes els darrers anys.
S'hauria d'aturar de forma inequívoca projectes com el Consorci Sanitari de Lleida (VISC+), que han estat rebutjats de forma unànime i mantinguda per part de la ciutadania i de l'oposició. També s'hauria d'aturar tota mena de privatitzacions de futur i iniciar un debat per garantir una sanitat 100% pública i de qualitat.
Tenim molt més per fer, però això seria una situació de partida que permetria recuperar una mínima il·lusió als i les decebudes i castigades ciutadanes.
ÀSSUN REYES és coordinadora d'ICV Sant Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada