PAELLA POPULAR A VALLDOREIX 15 D'ABRIL DE 2023

 

De repúbliques n’hi ha de molts tipus, només cal pensar en la quantitat de països que disposen d’una estructura republicana. D’altra banda, n’hi ha d’imaginàries i, fins i tot, n’hi ha que duren uns minuts. I no m’estendré en aquest aspecte, perquè a Catalunya som especialistes en la matèria i ningú no ens en pot donar lliçons. I, naturalment, n’hi ha d’històriques, a les quals em referiré.

Però no parlaré de la Segona República espanyola, de la qual abans de provar l’excel·lent paella de la Laura (o va ser després?) en Juanjo Cortés ens en va fer cinc cèntims. Després hi tornaré. Vull fer una referència a la Primera República (1873-1874), de la qual se’n parla molt poc. Enguany ha fet cent-cinquanta anys de la seva proclamació. És cert que va durar molt poc, va tenir que afrontar massa inconvenients i no va saber-los superar. A més, va conèixer una fase estrictament republicana i una fase autoritària, un cop Pavía va entrar a cavall al Parlament. Allò que m’interessa ressaltar, encara que és força conegut, és la frase que va deixar anar el primer president, n’hi va haver uns quants, Estanislau Figueres, quan va dimitir: «Dimito porqué estoy hasta los cojones de todos nosotros». I va agafar un tren cap a París i sembla que no va tornar.

Deixant al marge que la frase avui seria titllada de masclista, cal reconèixer que és genial. Va tenir la valentia de posar-se al mateix sac que la resta de parlamentaris, cosa avui bastant infreqüent. El normal avui és que hom retregui als adversaris tots els mals que patim i deixi per a  ell les bondats de la política. Crec que cal reivindicar actituds com la de Figueres. La política ens incumbeix a tots i el seu resultat és producte del capteniment de cadascú de nosaltres, dels que en fan i dels que no en fan. D’uns, perquè només s’equivoca qui fa coses, i dels altres, per deixar en mans del altres la gestió en exclusiva de la cosa pública.

Però tornem a la paella. Va haver-hi força gent, potser més que l’any passat. Potser és perquè estem a tocar de les eleccions i això sempre fa pujar l’adrenalina participativa. En tot cas, es va viure un sa ambient preelectoral. Més o menys tots els que érem allà fèiem costat al candidat progressista de Valldoreix. Encara que sempre hi ha algun despistat. En Juanjo, home discret ell, no va fer campanya a pit descobert, però va fer una declaració d’amor a Valldoreix. Ens va recordar les vivències del seu barri (vila o districte, o el que voleu posar-hi) durant els anys de la Segona República. Un moment, sens dubte, especial, per a Valldoreix i per a Sant Cugat. 

Esperem que els ànims i l’empenta arribin fins al 28 de maig. Després caldrà arremangar-se i posar-se a treballar. Per tal que en Juanjo no es vegi obligat a repetir allò que va dir Figueres fa cent-cinquanta anys. Tindrem ocasió de parlar-ne en la propera paella republicana.

No puc deixar d’esmentar l’actuació de la coral Cantem les quaranta. Va ser molt treballada i cal felicitar-los. El fet que aquest cop jo no hi cantés, ha estat definitiu. A voltes cal saber callar.

Salut i república!

Jordi Casas