L'AVENTURA DE FER TRÀMITS A VALLDOREIX

Sovint parlem de Sant Cugat com una ciutat d'excel·lència i innovadora, de persones, associacions i organitzacions que sobresurten, fan coses noves, es reinventen, etc.


Ara que ja fa uns mesos que sóc vocal a l’EMD de Valldoreix m’adono que no aprofitem gaire bé les sinergies que ens hauria de proporcionar el fet de tenir l’EMD més gran de Catalunya i l’empenta pròpia de Sant Cugat. A vegades em fa l’efecte que els dos governs treballen sense cap tipus de contacte: vas a fer una gestió a Sant Cugat i et diuen 'no, això ho fan a l’EMD', vas a Valldoreix i et diuen 'no, això és competència de Sant Cugat'.

El pitjor és que en molts casos tenen raó, el personal que ens atén diu exactament el que ha de dir, però no seria millor anar apuntant tots aquests desajustos i veure com els podem solucionar? O, encara més, no podríem aprofundir en la descentralització i fer de l’EMD de Valldoreix un exemple a seguir per a la resta de poblacions de Catalunya?Per què no renovem el conveni competencial entre Sant Cugat i Valldoreix per tal que la ciutadania no noti de qui són les competències?

Si en el món de l’empresa primer va ser la innovació tecnològica i després l’organitzativa i de processos, per què no innovem a Valldoreix i Sant Cugat? Els objectius són clars: millorar la descentralització administrativa, facilitar la relació entre ciutadania i administració pública i eliminar entrebancs burocràtics. Només per això ja val la pena provar-ho.

Sempre he pensat que l’administració més propera a la ciutadania és aquella que hauria de tenir les competències i els recursos per fer les polítiques que ens són més properes i, com a bon valldoreixenc, escombro cap a casa i voldria que tot el que necessités la ciutadania es pogués tramitar des de l’EMD. No tindrem tots els serveis, però iniciar els tràmits sí que es podria, oi?

La resposta és ‘sí, és possible’ així que només ens manca un xic d’esperit de superació, voluntat política i ganes d’arremangar-nos per tal de facilitar la vida a un 10 % de la població de Sant Cugat. Per què les valldoreixenques i els valldoreixencs, en part, som santcugatenques i santcugatencs, no?
Mentre no canviïn les coses ho seguim sent, així que tot es redueix a voluntat política. President Puig, alcaldessa Conesa: Què, ens hi posem?

NOËL CLIMENT és vocal d'ERC-MES a l'EMD de Valldoreix

BENVINGUT AL CAOS, SENYOR COMÍN!

Després del parèntesi d'un any en la governança de Catalunya, la presa de possessió de Puigdemont ens porta un canvi de titularitat al capdavant del departament de Salut. Malgrat ens ho esperàvem, hauria estat inimaginable presentar Boi Ruiz al nou govern. No podem deixar de felicitar-nos.

És més, davant les incerteses que se'ns obren, reivindico allargar tant com puguem l'alegria de deixar de patir Boi Ruiz. Ha estat un conseller nefast que ha treballat d'esquena i sord a la realitat del país, als seus ciutadans i ciutadanes, als i a les seves professionals. Ha ignorat, o potenciat!, les problemàtiques que anaven generant les seves polítiques al llarg i ample del territori. Durant el període que ell ha encapçalat, deixant de banda la mala gestió, s'han produït vertaders escàndols de corrupció i amiguisme que s'hauran de seguir als jutjats. El pressupost ha baixat paral·lelament al creixement de les necessitats d'una societat cada vegada més afectada per una 'crisi' que perjudica de forma desigual la població, curiosament de forma inversa a com es distribueixen els recursos.

Els professionals i els equips s'han destrossat: no només s'han reduït les plantilles i s'han vist minvats greument els drets laborals, sinó que les condicions als llocs de treball dificulten enormement l'atenció correcta als pacients. El sentiment de desànim i estrès afecta una proporció important dels treballadors i treballadores. L'augment exponencial i amb efecte dominó de les llistes d’espera i el col·lapse de les urgències i de l'atenció primària tenen com a conseqüència la degradació flagrant de l’atenció sanitària pública que indigna els ciutadans i ciutadanes (expressat a través d’associacions, col·lectius, marees...) i doblement, per activa i per passiva, als i les professionals sanitàries.

I mentrestant Boi Ruiz, dedicant-se a externalitzar, a privatitzar, a fer un ús privat de les instal·lacions i els equips públics, a fragmentar l’ICS, a vendre dades clíniques a entitats privades (projecte VISC+), a practicar l'amiguisme, a eliminar la salut com a dret...

En aquest context, apareix un llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques, en Toni Comín, que després d'unes mostres d'afecte excessives a l'anterior conseller i d'una presa de possessió on s’acomiada de Ruiz amb expressions de reconeixement que no calien, es mostra com a trencador amb el que s’ha fet els darrers anys si bé, també diu, està fatalment limitat per uns pressupostos que es prorrogaran...

Què li 'suggerim' per poder tancar una etapa nefasta i obrir una de nova si més no engrescadora D’entrada, escoltar les persones actores de tot el que té a veure amb salut: ciutadania, professionals, col·lectius, tercer sector, associacions, marees, fòrums... Li caldran moltes orelles i dedicar-hi molt de temps. Li suggerim també potenciar la participació en tots els nivells (democràcia sanitària) i transparència en la gestió.

També hauria de tractar de forma urgent les situacions insostenibles, com són les llistes d’espera, el col·lapse a les urgències, la paràlisi de la primària... Per això caldrà augmentar el pressupost, tendint a recuperar com a mínim el del 2010, recuperar les places de treballadors i treballadores perdudes als últims anys, obrir les plantes d'hospital i els quiròfans que s’han tancat... Es pot parlar d’una gestió més eficient, d’una organització òptima, però no per mantenir les retallades fetes els darrers anys.
S'hauria d'aturar de forma inequívoca projectes com el Consorci Sanitari de Lleida (VISC+), que han estat rebutjats de forma unànime i mantinguda per part de la ciutadania i de l'oposició. També s'hauria d'aturar tota mena de privatitzacions de futur i iniciar un debat per garantir una sanitat 100% pública i de qualitat.

Tenim molt més per fer, però això seria una situació de partida que permetria recuperar una mínima il·lusió als i les decebudes i castigades ciutadanes.

ÀSSUN REYES és coordinadora d'ICV Sant Cugat

LA RAMBLA DE MOSSÈN JACINT VERDAGUER DE VALLDOREIX

Quan vaig venir a viure fa 29-30 anys, la Rambla de Mossèn Jacint Verdaguer de Valldoreix era una altra cosa. Amb el creixement del poble, amb les famílies que han vingut a viure-hi  a les antigues torres d’estiueig i les noves que se n’han fet, la Rambla ha esdevingut una arteria circulatòria important, tan important que sembla una carretera on tractors, camions, grues, autocars, turismes,  motocicletes i bicicletes travessen el poble. Hi ha moments durant les hores punta -matí, migdia i vespre- que el poble queda dividit en dos. I el pas de vianants el conte de “l’aniràs i no tornaràs”.  A la nit, quan hi ha poca circulació esdevé una pista de Fórmula 1. No és que els vehicles passin de pressa, és que sovint agafen una velocitat terrorífica. Ja poden posar semàfors d’atenció i llumets amb cares més o menys vermelloses, que molts prepotents del volant es passen l’avís per allà on no sona.

A Valldoreix li cal una via de ronda, una via per on els vehicles pesants i els que han de travessar el poble, no hagin de passar entremig de les cases.

Quan es van treure les torres d’alta tensió de l’Avinguda de Baixador, els veïns de la Rambla somiàvem en un repartiment de la càrrega. Sembla ser que no, que es parla d’un passeig enjardinat. Entenc perfectament els veïns de l’Avinguda; tant de temps vivint tranquil·lament i ara els posaran trànsit i soroll. De ben segur que s’empiparan. A més, políticament no és aconsellable enutjar el ciutadà.

Mentrestant, Valldoreix té un problema amb la Rambla. No és sols un problema de mobilitat, és també de seguretat i pol·lució. Inclosa l’acústica.

Una millora del servei de busos i una millora de l’actitud cívica del conductor faria rebaixar el nombre de turismes circulant per la Rambla; però i els camions, grues, autocars i tractors?

Rafa Usero

APLEC DE LA SALUT: ENTRE EL PINACLE I EL POTIMARRON

No sóc d’aplecs i pel que fa a la salut, bé, gràcies. Però avui, convidat per un valldoreixenc de pro, m’he atansat, més ben dit, m’han atansat, jo només he fet a peu els darrers vint minuts, al Puig Madrona, per participar a l’aplec de la Salut. D’antuvi, he de dir que m’ha quedat clar que és un puig, la pujada no enganya, però el per què del Madrona sembla que encara s’està discutint, en tot cas, no seré jo qui prengui partit per una versió o altra. 

També m’ha quedat clar que els valldoreixencs van començar a fer-lo el 1939, en agraïment a la verge de la Salut per haver sortit bé d’ídem de la Guerra Incivil. Per què el dia 12, un dia de raça, com hom sap, és quelcom que no he acabat d’entendre. Encara que, i això és una veritat universal, dels valldoreixencs es pot esperar qualsevol cosa. La prova més evident és que els veïns del Papiol celebren el seu aplec, perquè n’hi ha dos, a primers de setembre. I, a més, des de molt abans, des de principis de segle XVIII. Que el celebrin abans per una raó d’antiguitat, hom ho pot entendre, però que els de la banda d’aquí, i és un dir, el celebrin el 12 d’octubre, no deixa de ser una curiositat digna d’estudi.

 L’objectiu indissimulat –com el de tots els aplecs, d’altra banda-, era fotrens un tec a base d’arròs, és a dir, una paella mixta dirigida pel xef Josep Maria Fe. Abans de seguir i per deixar-ho clar des d’ara, l’arròs ha estat de traca i mocador, he pogut repetir, la qual cosa vol dir que m’he pogut menjar dues gambes, quelcom que no està a l’abast de tots els humans. Quan han arribat les postres, la cosa ja ha agafat tons celestials. Ha estat una desfilada de dolços de tot tipus: flam de cafè (descafeïnat, que quedi clar!) i pastissos de pastanaga, xocolata, fruita i, ull a vikipèdia!, de potimarron, una espècie de carabassa el nom de la qual no havia sentit en m’ha vida, com qualsevol altra persona de costums gastronòmiques normals. Em sembla que també hi ha hagut meló, però jo ja no estava en condicions de tastar-lo. En definitiva, el tema culinari ha superat les expectatives.

Però, abans del tec, he hagut de passar per la missa oficiada per en Juanjo Cortés. Ens ha ofert una explicació de l’origen, la història i les característiques de l’ermita,  enfoteu-se’n de l’explicació de la catedral de Barcelona!, que ha fet les delícies dels oients, que no érem pocs. Abans hi ha hagut una missa de les de debò, però aquest tema jo no el toco. Tornem a l’explicació d’en Juanjo. M’han quedat clares quatre coses: que és un edifici construït en dos períodes, el segon plenament romànic;    que  havia estat la parròquia dels habitants del voltant, sobretot papiolencs; que hi havia viscut un ermità amb la seva família; i que han calgut un munt de visites per adonar-se’n que hi ha unes inscripcions en una pedra d’una de les parets. Dono fe que en la d’avui no hem descobert res, no crec que en Juanjo ho hagués superat.

Per acabar, només em queda dir que la companyia ha estat excel·lent, de fet, si dic el contrari no em tornaran a convidar mai més. Que ens han amenitzat amb unes sardanes, i és un dir perquè a mi m’avorreixen d’allò més. Que un parell de corals ens han cantat unes cançons i no em pregunteu de què anaven, perquè no he estat al cas. I que algú ha passejat una geganta prestada per Sant Cugat, segons m’han dit, que té de geganta el que jo tinc de monja de clausura. Abans de recollir les cadires, quelcom imprescindible en tot esdeveniment que realment pretengui ser col·lectiu, hi ha hagut un petit debat entre uns quants aplequistes, o com es digui, sobre el significat el mot pinacle, debat que ja no he estat en condicions de seguir. No pel nivell intel·lectual, que no era excessivament alt, sinó per les condicions físiques, que eren evidentment baixes.          

Al final no he sentit crits d’independència independència, de Valldoreix s’entén, potser ha estat pel fet que l’aplec es fa al terme del Papiol, segons la darrera versió territorial de la Generalitat; versió que, segons sembla, ha estat recorreguda per l’Ajuntament de Sant Cugat, vés a saber perquè.  L’any que ve, si tot va bé, i independentment de què sigui del terme del Papiol o del de Sant Cugat, o mixt, com la paella, hi tornaré. Si em deixen, és clar.

Jordi Casas