No sóc d’aplecs i pel que fa a la salut, bé, gràcies. Però avui, convidat
per un valldoreixenc de pro, m’he atansat, més ben dit, m’han atansat, jo només
he fet a peu els darrers vint minuts, al Puig Madrona, per participar a l’aplec
de la Salut. D’antuvi, he de dir que m’ha quedat clar que és un puig, la pujada
no enganya, però el per què del Madrona sembla que encara s’està discutint, en
tot cas, no seré jo qui prengui partit per una versió o altra.
També m’ha quedat clar que els valldoreixencs van començar a fer-lo el
1939, en agraïment a la verge de la Salut per haver sortit bé d’ídem de la Guerra
Incivil. Per què el dia 12, un dia de raça, com hom sap, és quelcom que no he
acabat d’entendre. Encara que, i això és una veritat universal, dels
valldoreixencs es pot esperar qualsevol cosa. La prova més evident és que els
veïns del Papiol celebren el seu aplec, perquè n’hi ha dos, a primers de
setembre. I, a més, des de molt abans, des de principis de segle XVIII. Que el
celebrin abans per una raó d’antiguitat, hom ho pot entendre, però que els de
la banda d’aquí, i és un dir, el celebrin el 12 d’octubre, no deixa de ser una
curiositat digna d’estudi.
L’objectiu indissimulat –com el de tots els aplecs, d’altra banda-, era
fotrens un tec a base d’arròs, és a dir, una paella mixta dirigida pel xef
Josep Maria Fe. Abans de seguir i per deixar-ho clar des d’ara, l’arròs ha
estat de traca i mocador, he pogut repetir, la qual cosa vol dir que m’he pogut
menjar dues gambes, quelcom que no està a l’abast de tots els humans. Quan han
arribat les postres, la cosa ja ha agafat tons celestials. Ha estat una desfilada
de dolços de tot tipus: flam de cafè (descafeïnat, que quedi clar!) i pastissos
de pastanaga, xocolata, fruita i, ull a vikipèdia!, de potimarron, una espècie de carabassa el nom de la qual no havia
sentit en m’ha vida, com qualsevol altra persona de costums gastronòmiques
normals. Em sembla que també hi ha hagut meló, però jo ja no estava en
condicions de tastar-lo. En definitiva, el tema culinari ha superat les
expectatives.
Però, abans del tec, he hagut de passar per la missa oficiada per en Juanjo
Cortés. Ens ha ofert una explicació de l’origen, la història i les
característiques de l’ermita,
enfoteu-se’n de l’explicació de la catedral de Barcelona!, que ha fet
les delícies dels oients, que no érem pocs. Abans hi ha hagut una missa de les
de debò, però aquest tema jo no el toco. Tornem a l’explicació d’en Juanjo.
M’han quedat clares quatre coses: que és un edifici construït en dos períodes,
el segon plenament romànic; que havia estat la parròquia dels habitants del
voltant, sobretot papiolencs; que hi havia viscut un ermità amb la seva
família; i que han calgut un munt de visites per adonar-se’n que hi ha unes
inscripcions en una pedra d’una de les parets. Dono fe que en la d’avui no hem
descobert res, no crec que en Juanjo ho hagués superat.
Per acabar, només em queda dir que la companyia ha estat excel·lent, de
fet, si dic el contrari no em tornaran a convidar mai més. Que ens han
amenitzat amb unes sardanes, i és un dir perquè a mi m’avorreixen d’allò més.
Que un parell de corals ens han cantat unes cançons i no em pregunteu de què
anaven, perquè no he estat al cas. I que algú ha passejat una geganta prestada
per Sant Cugat, segons m’han dit, que té de geganta el que jo tinc de monja de
clausura. Abans de recollir les cadires, quelcom imprescindible en tot
esdeveniment que realment pretengui ser col·lectiu, hi ha hagut un petit debat
entre uns quants aplequistes, o com es digui, sobre el significat el mot
pinacle, debat que ja no he estat en condicions de seguir. No pel nivell
intel·lectual, que no era excessivament alt, sinó per les condicions físiques,
que eren evidentment baixes.
Al final no he sentit crits d’independència independència, de Valldoreix
s’entén, potser ha estat pel fet que l’aplec es fa al terme del Papiol, segons
la darrera versió territorial de la Generalitat; versió que, segons sembla, ha
estat recorreguda per l’Ajuntament de Sant Cugat, vés a saber perquè. L’any que ve, si tot va bé, i independentment
de què sigui del terme del Papiol o del de Sant Cugat, o mixt, com la paella,
hi tornaré. Si em deixen, és clar.
Jordi Casas
Quan vaig venir a
viure fa 29-30 anys, la Rambla de Mossèn Jacint Verdaguer de Valldoreix era una
altra cosa. Amb el creixement del poble, amb les famílies que han vingut a
viure-hi a les antigues torres
d’estiueig i les noves que se n’han fet, la Rambla ha esdevingut una arteria
circulatòria important, tan important que sembla una carretera on tractors,
camions, grues, autocars, turismes,
motocicletes i bicicletes travessen el poble. Hi ha moments durant les
hores punta -matí, migdia i vespre- que el poble queda dividit en dos. I el pas
de vianants el conte de “l’aniràs i no tornaràs”. A la nit, quan hi ha poca circulació esdevé
una pista de Fórmula 1. No és que els vehicles passin de pressa, és que sovint agafen
una velocitat terrorífica. Ja poden posar semàfors d’atenció i llumets amb
cares més o menys vermelloses, que molts prepotents del volant es passen l’avís
per allà on no sona.
