LA FESTA MAJOR VISCUDA
Cadascú
viu la Festa Major com pot, encara que alguns la pateixen, ja sigui perquè els
emprenya tenir que conviure amb el soroll durant dies o perquè no els agrada
fer cua o no trobar lloc quan van a un restaurant, un bar o una gelateria. En
tot cas, no està escrit enlloc que una Festa Major sigui una cosa fàcil, fins i
tot per als qui la gaudeixen. Jo, com ja he escrit en altres llocs, no sóc
gaire de Festa Major, cada cop estic més convençut que, bàsicament, és una
“moguda” per a joves i nens i nenes. Els grans que mai no hem estat de sortir
de nit, tenim un marge de maniobra bastant més reduït.
Enguany,
però, he elevat el llistó pel que fa a la meva participació. Com cada any, en
això sí que sóc fix, m’he atansat al pregó. Em sap greu haver de dir, un cop
més, que no em va fer vibrar, ni tan sols emocionar. I és una llàstima. Un
pregó hauria de ser capaç d’encapsular tota l’emoció continguda dels qui
esperen la Festa Major amb frissança, que els hi ha. Dóna la sensació que tots
plegats ens limitem a cobrir l’expedient i punt. Per altra part, entenc que les
autoritats hi han de ser-hi, això és indiscutible. Ara bé, haver de sentir que
s’agraeix la presència de l’alcaldessa a l’acte, em sembla excessiu, només
faltaria que no hi fos!, és que potser no entra en el seu sou? Pel que fa al
seguici i al paper que els hi toca representar a les nostres autoritats,
prefereixo no dir-ne res, m’imagino que forma part d’això que n’hem dit
revitalització de les nostres tradicions, siguin tradicionals o no. Algú se’n
deu beneficiar, suposo.
La meva
Festa Major l’he tancada a l’arrossada. Entre el pregó i aquesta, alguna
passejada i para de comptar. Però anem a l’arròs. Un grup de gent vam decidir
apuntar-nos-hi i, cal dir, que l’hem encertada. Fins i tot els més negats per
això de la gastronomia, com és el meu cas, vam trobar algun forat per practicar
la solidaritat de grup, abans, durant i després de la ingesta. L’arròs,
exquisit. Vam importar un cuiner de Valldoreix que ens va fer un arròs d’ànec
mut de traca i mocador. No sé si vam guanyar algun premi, la veritat és que no
ens hi vam fixar. De tota manera, no hi he cregut mai en aquests tipus de
premis. A partir del novè o desè arròs, algun membre del jurat se’n recorda del
que ha provat. I que no em diguin que porten un estricte sistema de puntuació,
que no m’ho crec. Sigui com sigui, més de cent-trenta paelles és un èxit
esclatant. I, sens cap mena de dubtes, això anirà a més. No sé si hi tornaré,
però, en tot cas, els organitzadors que no defalleixin, és de les coses que
paga la pena. En general, la gent va clausurar l’arrossada mullant a qui tenia
més a la vora, quelcom que s’agraïa. Els meus companys i les meves companyes de
gastronomia festera i solidària, i jo mateix, ho vam fer cantant com a
desesperats, ho dic perquè em sembla que ningú no ens sentia. Així, doncs, vam
marxar amb l’estomac ple de grans i la gola adolorida. Però vam gaudir d’allò
més.
No cal
dir que tota celebració té les seves pegues. Llegeixo que van agredir les
joventuts de dos partits i van fer alguna destrossa a les barraques que tenien
a la Des-plaça. Els agredits ho han atribuït a un altre grup de la mateixa
corda política, si fa o no fa, però aquests ho han negat. Sigui com sigui, és
quelcom a condemnar sense pal·liatius. No és acceptable de cap de les maneres.
Dit això, potser és un bon moment per reflexionar si el marc d’una Festa Major
és el millor lloc per instal·lar un artefacte de caràcter estrictament polític.
Potser ens hauríem d’anar acostumant, si ens creiem realment aquest discurs que
no ens traiem de la boca sobre la societat civil, que en un esdeveniment
d’aquest tipus el que ha de prevaldre és la diversió exercida de forma
col·lectiva, abandonant per uns dies les ocupacions i preocupacions
quotidianes, entre elles la política.
Jordi Casas
