dimarts, 2 de juliol del 2013

CONCURS DE PAELLES FESTA MAJOR DE SANT CUGAT

LA FESTA MAJOR VISCUDA


Cadascú viu la Festa Major com pot, encara que alguns la pateixen, ja sigui perquè els emprenya tenir que conviure amb el soroll durant dies o perquè no els agrada fer cua o no trobar lloc quan van a un restaurant, un bar o una gelateria. En tot cas, no està escrit enlloc que una Festa Major sigui una cosa fàcil, fins i tot per als qui la gaudeixen. Jo, com ja he escrit en altres llocs, no sóc gaire de Festa Major, cada cop estic més convençut que, bàsicament, és una “moguda” per a joves i nens i nenes. Els grans que mai no hem estat de sortir de nit, tenim un marge de maniobra bastant més reduït.
Enguany, però, he elevat el llistó pel que fa a la meva participació. Com cada any, en això sí que sóc fix, m’he atansat al pregó. Em sap greu haver de dir, un cop més, que no em va fer vibrar, ni tan sols emocionar. I és una llàstima. Un pregó hauria de ser capaç d’encapsular tota l’emoció continguda dels qui esperen la Festa Major amb frissança, que els hi ha. Dóna la sensació que tots plegats ens limitem a cobrir l’expedient i punt. Per altra part, entenc que les autoritats hi han de ser-hi, això és indiscutible. Ara bé, haver de sentir que s’agraeix la presència de l’alcaldessa a l’acte, em sembla excessiu, només faltaria que no hi fos!, és que potser no entra en el seu sou? Pel que fa al seguici i al paper que els hi toca representar a les nostres autoritats, prefereixo no dir-ne res, m’imagino que forma part d’això que n’hem dit revitalització de les nostres tradicions, siguin tradicionals o no. Algú se’n deu beneficiar, suposo.

La meva Festa Major l’he tancada a l’arrossada. Entre el pregó i aquesta, alguna passejada i para de comptar. Però anem a l’arròs. Un grup de gent vam decidir apuntar-nos-hi i, cal dir, que l’hem encertada. Fins i tot els més negats per això de la gastronomia, com és el meu cas, vam trobar algun forat per practicar la solidaritat de grup, abans, durant i després de la ingesta. L’arròs, exquisit. Vam importar un cuiner de Valldoreix que ens va fer un arròs d’ànec mut de traca i mocador. No sé si vam guanyar algun premi, la veritat és que no ens hi vam fixar. De tota manera, no hi he cregut mai en aquests tipus de premis. A partir del novè o desè arròs, algun membre del jurat se’n recorda del que ha provat. I que no em diguin que porten un estricte sistema de puntuació, que no m’ho crec. Sigui com sigui, més de cent-trenta paelles és un èxit esclatant. I, sens cap mena de dubtes, això anirà a més. No sé si hi tornaré, però, en tot cas, els organitzadors que no defalleixin, és de les coses que paga la pena. En general, la gent va clausurar l’arrossada mullant a qui tenia més a la vora, quelcom que s’agraïa. Els meus companys i les meves companyes de gastronomia festera i solidària, i jo mateix, ho vam fer cantant com a desesperats, ho dic perquè em sembla que ningú no ens sentia. Així, doncs, vam marxar amb l’estomac ple de grans i la gola adolorida. Però vam gaudir d’allò més.
No cal dir que tota celebració té les seves pegues. Llegeixo que van agredir les joventuts de dos partits i van fer alguna destrossa a les barraques que tenien a la Des-plaça. Els agredits ho han atribuït a un altre grup de la mateixa corda política, si fa o no fa, però aquests ho han negat. Sigui com sigui, és quelcom a condemnar sense pal·liatius. No és acceptable de cap de les maneres. Dit això, potser és un bon moment per reflexionar si el marc d’una Festa Major és el millor lloc per instal·lar un artefacte de caràcter estrictament polític. Potser ens hauríem d’anar acostumant, si ens creiem realment aquest discurs que no ens traiem de la boca sobre la societat civil, que en un esdeveniment d’aquest tipus el que ha de prevaldre és la diversió exercida de forma col·lectiva, abandonant per uns dies les ocupacions i preocupacions quotidianes, entre elles la política. 
Jordi Casas