dimarts, 26 d’abril del 2016

EL MODEL ENERGÈTIC I LA SEVA NECESSITAT DE CANVI



EL DARRER QUE APAGUI EL LLUM
El proppassat divendres dia 22, a la sala NEC de Valldoreix, el doctor enginyer industrial Jordi Parés, especialista en temes energètics i, en concret, gran coneixedor i defensor de les energies renovables, va parlar-nos del món de l’energia: situació, perspectives i paper de l’oligopoli energètic.

Ras i curt: fins ara i des de fa més de cent anys, anem tirant de la rifeta del petroli. Significa el 47,1% de la nostra energia primària, amb el ben entès que en perdem un 30% abans del consum. A més, s’esgota, és car, és en països problemàtics i contamina i contribueix a l’escalfament de l’atmosfera. En definitiva, és una plaga.

I, com estem de reserves, en general?: totes les energies fòssils, menys el carbó, està previst que s’esgotin d’aquí uns trenta anys, menys el carbó que ho farà uns deu anys més tard. Però no cal esperar tants anys perquè arribin les desgràcies. Si seguim amb al ritme de consum d’energies fòssils actual, l’elevació de la temperatura mitjana que això provocarà afectarà àmplies zones del planeta, començant per les zones costaneres a nivell del mar. 

Què hem de fer? Doncs, en primer lloc, estalviar energia. A Catalunya, segons estudis seriosos, s’ha calculat que un estalvi d’un 1% anual des d’ara a l’any 2050, pot significar un estalvi de 296.000 milions d’euros, és a dir, 39.466 euros per habitant. Un estalvi que, a més, disminuiria l’impacte mediambiental. També s’ha calculat que necessitaríem el 2% del territori per generar l’energia alternativa necessària. Realment, tenint en compte els resultats, no és tant.

No cal dir que tenim energies renovables de sobres. L’energia que ens dóna el sol no hi ha qui se l’acabi. Hi n’hi ha d’altres, naturalment: eòlica, hidràulica, biomassa,...
Així, doncs, si seguir tirant de la rifeta té els dies comptats i, a més, malmet el medi ambient i posa en risc l’existència humana, almenys en unes condicions dignes de vida, quin és el problema per posar fil a l’agulla de les energies renovables i no contaminants. Ja existeix un diagnòstic i un compromís global, COP 21 (París desembre de 2015), però ens queda el gran repte de la concreció.

Quin és el gran enèmic del canvi energètic? Sens dubte, l’oligopoli que controla el subministrament energètic. A Espanya la UNESB. Que ens segueix enganyant amb la gran mentida del dèficit tarifari. No n’hi ha en realitat. La factura de la llum és una tampa d’interpretació no senzilla, però real. Estem engruixint, a partir d’uns determinats compromisos adquirits per uns usuaris que mai no han estat consultats ni avisats, els comptes de les elèctriques, és a dir, les butxaques dels seus accionistes. És pot parlar d’un vertader robament a mà electrificada (per no dir armada).

Tornem a la pregunta: què podem fer? Canviar a una companyia que subministri energia renovable, fer canvis a casa d’estalvi energètic i autoconsum, encara que ens ho posem difícil. I exigir a les administracions públiques un capteniment coherent amb la necessitat d’un canvi de paradigma energètic, lligat a un nou model de producció i consum.

Jordi Casas

dilluns, 11 d’abril del 2016

ARROSSADA PER LA REPÚBLICA


Ara que som temps de declaracions de renda, cada any hi ha aquell que consulta al gestor a veure si on diu “persones al meu càrrec” pot posar Don Juan Carlos i Doña Sofia, el rei Felipe , Letícia i la prole.... Tampoc us feu gaires il·lusions, ja que en una República es pot dir el mateix del president, la primera dama i tutti quanti. La gran diferència, però, és que podeu aspirar al càrrec. I això és important, molt important.

Altra volta s’ha celebrat a Valldoreix l’arrossada popular per la República. Un acte lúdic- gastronòmic totalment transversal, que simplement vol recordar que la democràcia ha d’arribar a tots els nivells i que no han d’existir càrrecs reservats a una única família. Un acte obert a tothom on l’única limitació l’imposa la capacitat logística i l’espai del lloc. És evident que amb arrossades no es canviarà el sistema, però un dinar en comú, el fet de compartir el menjar,  sempre ajuda a sentir-se membre del col·lectiu, molt més quan coneixes tota la trepa, a desgrat que uns puguin ser amics i altres simples saludats.  I justament la trobada serveix per parlar amb uns i altres i afermar vincles que poden ser molt útils en futurs projectes més ambiciosos.


Aquesta arrossada col·lectiva va en camí de convertir-se en el gran àpat de primavera, com la sardinada ja fa temps ho és de finals d’estiu. Els rituals periòdics són una necessitat per l’home com a ésser social i si no mireu la corrua de festes que ens ofereix el calendari anual popular, que, amb comptades excepcions,  sempre tenen un vessant gastronòmic.  Celebracions que parteixen d’un fons màgic-religiós les més antigues, però que amb el pas del temps han anat transmutant a un simplement caire cívic les més recents, com la festa de Tardor.  

                                                                                                
Enguany va ser un encert fer-ho (involuntàriament) a l’aire lliure, ja que el temps va acompanyar de ple i sota els tendals s’estava de meravella. Cal agrair tot l’esforç organitzatiu dels voluntaris de sempre, dels cuiners, dels membres del grup Cantem les 40  (i això que diuen que músic dinat no fa bon so) i sobretot del parlament que ens va oferir en Borja de Riquer, recordant-nos el significat de la República i el compromís amb la cosa pública que implica exercir de ciutadà, front la comoditat d’ésser manat com a súbdit. 



Aquesta consciència ciutadana es va manifestar de ple a l’hora de desmuntar el “tinglado”, amb la col·laboració de tots els participants. 

DM.