EL CLAUSTRE DE VALLDOREIX

En la paret sud d’una sala del primer pis de l’antiga rectoria de Valldoreix hi ha unes pintures que representen un conjunt d’arcs de mig punt sobre parells de columnes i un podi en la base. El fons és imprecís, hom pot endevinar una presència vegetal, arbres, arbusts, fins i tot una font d’aigua. L’aparença és la d’una part d’un claustre i, per certes similituds formals i algun capitell, es pot creure que el pintor tenia com a model l’espai claustral de Sant Cugat. Les  parets restants de la sala tenen una sanefa. Les pintures van ser descobertes fa tretze anys, quan es va observar que el revestiment de la sala presentava una degradació evident i calia millorar el seu aspecte. Un grup de voluntaris va prestar-se a fer la recuperació i neteja de l’espai iniciant el rascat de les capes superficials que començaven a desprendre’s. Llavors va aparèixer la pintura mural sota el revestiment de fons. La sorpresa de la troballa va encoratjar-los a planejar la restauració de la pintura, que tenia esquerdes i algunes parts despreses. L’equip format per Núria Piqué, Mercè Gual i Marta Bosch del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, amb seu a Sant Cugat, s’encarrega de consolidar-les en un període de treball que durarà dos mesos. El claustre, de 3,40 m. d’alçada i 8,68 m. de llargada, està pintat sobre guix, amb tècnica en sec, utilitzant tremp i oli. No es coneix l’autor, ja que no estan firmades, ni tampoc la datació exacta, per saber-ho caldria fer una anàlisi dels pigments, però hom pensa que possiblement són del segle XX.

L’obra, que representa una arquitectura fingida, situa l’espectador a l’interior d’un claustre. La combinació cromàtica, les formes del fust, recargolat a la manera salomònica i la fantasia dels capitells dota a la pintura un aspecte divertit i decoratiu. S’entén que el pintor volia alegrar l’espai i va fer-ho amb inventiva pròpia. L’usuari de l’estança, a qui anaven dirigides, podia imaginar-se en un recinte que era de recolliment,  on es podia passejar o llegir, ensems que evocava un temps passat.

IMMA PUEYO

Pintures murals a la sala noble

Rectoria vella Valldoreix

LA FESTA POPULAR DE L’ARBRE A VALLDOREIX - 23 març 2014

L’arbre és vida, a Valldoreix forma part de la nostra vida 

Som afortunats de viure a Valldoreix rodejats d’arbres, formen part del paisatge i de les nostres vides, es troben als boscos, a les rieres, als carrers i als jardins de les pròpies cases. Uns quants ciutadans han nascut aquí, però d’altres, la gran majoria, els nou vinguts, varem escollir la residència a Valldoreix i no a un altre poble, precisament per l’atracció del color verd que ens embolcalla i ens integra.

Si bé abans a les masies, pagesos i ramaders amb els seus animals cuidaven els camps, els boscos i les rieres i la massa forestal es trobava controlada; la llenya l’ aprofitaven per als forns de pa, de calç, de ceràmica, per escalfar i per cuinar, actualment els camps s’han reduït a la mínima expressió i els boscos pràcticament es troben abandonats a la seva sort.

Malauradament, en els cinc darrers anys la regressió arbòria ha estat força negativa degut a les catastròfiques inclemències climàtiques. D’una part, l’espectacular vendaval, mai vist, de l’any 2009, arrassà quantitat d’arbres i, de l’altra, tant sols dos anys desprès el 2011, la intensa nevada perjudicà enormement la massa forestal i els jardins. Quantitat de magnífics arbres foren arrancats de socarrel que trigaran anys en refer-se, eren arbres autòctons nascuts de forma natural i formaven part del medi ambient. Tanmateix, la gran quantitat de palmeres que hi havia arreu, per culpa de l’escarabat morrut, s’estan morint. També la majoria de torres tenien al jardí quantitat d’arbres fruiters i el seu propi hortet, tradició que cada vegada es perd més. En molt casos les plantes i els arbres  autòctons són substituïts per “exòtics” o bé la catifa de gespa que cobreix sense més.

Per si aquests motius fossin poc, la desforestació continua i ha arribat als nostres carrers, en els dos darrers anys la política empresa per l’Ajuntament no tant sols consisteix en no replantar arbres, si no que contínuament s’han estat arrancant indiscriminadament. Carrers i places que es trobaven plens, han sofert pèrdues o ni tant sols en queden . Tant sols en el barri de Can Cadena i voltant, manquen més de cent arbres, molt d’ells arrancats recentment, fins i tot de monumentals. Tenim barris com Can Enric la Miranda o d’Aqualonga que quan es van remodelar els carrers es van arrancar i en altres que ni tan sols s’han arribat a plantar.

La veneració als arbres es perd en el temps ja que és vital per a la vida, els celtes els adoraven i les altres cultures nòrdiques els tenien una gran devoció. La simbologia de l’arbre està present en totes les religions con font de vida de l’home amb la natura. El arbor vitae creix, es desenvolupa i es ramifica, ens permeten viure amb harmonia amb el medi ambient. Els arbres i sota bosc ens proporcionen ombra i humitat, i serveixen de refugi als animals del bosc. Arbres i plantes ens protegeixen del soroll i la pol·lució a la vegada que aporten bellesa amb la seva biodiversitat. No es pot comprendre un Valldoreix sense arbres, ja que tampoc tenim jardins.

La Festa de l’Arbre, se celebra en diversos països d’Europa, i al nostre es remunta a finals del segle XIX com una festa popular La Festa de la Planta impulsada des dels propis ajuntaments amb l’organització i finançament . Aquesta tradició com tantes altres van ser prohibides durant el règim de la dictadura. En un poble com Valldoreix en que els immediats projectes urbanístics contemplen la desforestació urbanística de zones verdes, de bona part de les rieres (com ja s’està duent a terme) a canvi de construccions d’edificis, pistes de tenis, aparcaments etz. i la remodelació de carrers sense arbres, cal reivindicar i fomentar la cultura medi ambiental, en particular entre els infants. La Festa de l’Arbre, doncs, s’ha de convertir en una festa popular de primer ordre.

Emili Sempere