El
dia de l’arbre 2019 a Valldoreix (24_03_19)
Hi
ha qui celebra el dia del pare i o la mare. A Valldoreix celebren el dia de
l’arbre. No en sé l’origen, però tenint en compte l’especificitat
valldoreixenca, diuen que són un poble!, mai no m’ha semblat gens estrany.
I
quan dic «dia de l’arbre», vull dir «dia de l’arbre», sí en singular, perquè
només n’han plantat un: una freixe (he de reconèixer que no sé si és masculí o
femení, però en aquests temps que corren és millor cobrir-se en salut). Esperem
que tinguin més sort que l’any passat, ja que el roure que van plantar no ha
arribat a l’any. Desconec si han demanat danys i perjudicis al jardiner que el
va subministrar. Aquest any m’ha semblat que la plantada l’han deixat en mans
més expertes. Veurem!
La
meva presència no era deguda a la meva afició per la botànica, que és
inexistent, ni al meu amor per l’agricultura, que està sota mínims. No, hi he
anat formant part d’una coral: Cantem les 40. Pràcticament hi havia tota la
coral. Cert és que l’anunci d’una pitança calçotera
posterior era un incentiu demolidor. Sigui com sigui, vam deixar anar mitja
dotzena de cançons. I, ull, en els quatre idiomes de la península Ibèrica. Poca
broma! Bé, en galaicoportuguès no vam arribar a cantar, però vam entonar-ne una
que fa referència a aquells “ilillos negros” (de petroli, of course) dels quals
parlà un gallec que, afortunadament, ha passat a millor vida política (bé, de
fet, ha preferit fer registres).
Persones
ben intencionades que ens escoltaren i que ens segueix amb paciència de sant
des de fa anys, diuen que progressem adequadament. Cal fer-los-hi cas.
L’alternativa és una depressió i això mai no ha anat bé per a la veu. A mi no
m’ho ha explicat ningú, però, digueu-me mal pensat, sempre m’ha fet la
impressió que la nostra presència està relacionada amb el baix pressupost de
l’esdeveniment. Ho hauré de preguntar a l’administrador dels afers econòmics
(n’hi ha?) de la coral.
En
tot cas, un cop cantats, vam cobrar-nos-ho amb embotits i formatge. I amb uns
porrons de clara que deixaven anar un rajolinets que entraven directament a
l’estómac. Però el que escriu aquestes línies no va poder exercitar-s’hi molt
de temps. La calçotada el cridava. Ja que en aquestes coses ja se sap, uns
agafen la fama mentre els altres carden la llana (els calçots, vull dir).
Bé,
fins l’arbre de l’any vinent.
Jordi
Casas
