De
repúbliques n’hi ha de molts tipus, només cal pensar en la quantitat de països
que disposen d’una estructura republicana. D’altra banda, n’hi ha d’imaginàries
i, fins i tot, n’hi ha que duren uns minuts. I no m’estendré en aquest aspecte,
perquè a Catalunya som especialistes en la matèria i ningú no ens en pot donar
lliçons. I, naturalment, n’hi ha d’històriques, a les quals em referiré.
Però
no parlaré de la Segona República espanyola, de la qual abans de provar
l’excel·lent paella de la Laura (o va ser després?) en Juanjo Cortés ens en va
fer cinc cèntims. Després hi tornaré. Vull fer una referència a la Primera
República (1873-1874), de la qual se’n parla molt poc. Enguany ha fet
cent-cinquanta anys de la seva proclamació. És cert que va durar molt poc, va
tenir que afrontar massa inconvenients i no va saber-los superar. A més, va
conèixer una fase estrictament republicana i una fase autoritària, un cop Pavía
va entrar a cavall al Parlament. Allò que m’interessa ressaltar, encara que és
força conegut, és la frase que va deixar anar el primer president, n’hi va
haver uns quants, Estanislau Figueres, quan va dimitir: «Dimito porqué estoy
hasta los cojones de todos nosotros». I va agafar un tren cap a París i sembla
que no va tornar.
Deixant
al marge que la frase avui seria titllada de masclista, cal reconèixer que és
genial. Va tenir la valentia de posar-se al mateix sac que la resta de
parlamentaris, cosa avui bastant infreqüent. El normal avui és que hom retregui
als adversaris tots els mals que patim i deixi per a ell les bondats de la política. Crec que cal
reivindicar actituds com la de Figueres. La política ens incumbeix a tots i el seu
resultat és producte del capteniment de cadascú de nosaltres, dels que en fan i
dels que no en fan. D’uns, perquè només s’equivoca qui fa coses, i dels altres,
per deixar en mans del altres la gestió en exclusiva de la cosa pública.
Però tornem a la paella. Va haver-hi força gent, potser més que l’any passat. Potser és perquè estem a tocar de les eleccions i això sempre fa pujar l’adrenalina participativa. En tot cas, es va viure un sa ambient preelectoral. Més o menys tots els que érem allà fèiem costat al candidat progressista de Valldoreix. Encara que sempre hi ha algun despistat. En Juanjo, home discret ell, no va fer campanya a pit descobert, però va fer una declaració d’amor a Valldoreix. Ens va recordar les vivències del seu barri (vila o districte, o el que voleu posar-hi) durant els anys de la Segona República. Un moment, sens dubte, especial, per a Valldoreix i per a Sant Cugat.
No puc
deixar d’esmentar l’actuació de la coral Cantem les quaranta. Va ser molt treballada
i cal felicitar-los. El fet que aquest cop jo no hi cantés, ha estat definitiu.
A voltes cal saber callar.
Salut
i república!
Jordi Casas
