La Festa Major, per sobre del qualsevol altra consideració, és una excusa
per passar-s’ho bé. I, en aquests temps que corren, necessitem bons moments com
el pa que mengem. Es tracta que cadascú agafi els recursos que té més a mà i
desconnecti, encara que només sigui per uns moments o unes hores.
A voltes, la combinació d’aquests recursos dóna resultats extraordinaris o,
dit amb altres paraules, és impossible que no funcioni. Un grup de persones de
Sant Cugat (i de Valldoreix, si m’ho deixo en pengen), hem tingut una sort
fabulosa en aquest sentit. La combinació ha estat letal. Material humà: grup de
cantaires ben avinguts. Marc: arrossada popular (no dic concurs d’arrossos
perquè en cap moment no ens hem plantejat participar-hi). Instrument: cuiner de
procedència valldoreixenca i amb molta Fe, ajudat pels pinxes Isidre, àlies el
“niño del porrón” i el mestre Edu, àlies “tatúame el otro pezón que me ha
sabido a poco”. Com dèiem: un grup de traca i mocador.
A constància i insistència no hi ha qui en guanyi. A les vuit del matí,
quan encara es notaven les restes del naufragi de l’actuació de “Hotel
cochambre”, un parell ja érem a plaça per saber quin lloc ens havia tocat. I, va haver-hi sort. No ens podem queixar,
ans tot el contrari. El lloc ben situat, els estris els necessaris i les taules
i les cadires ben encaixades entre paella i paella. Certament, s’ha parlat
d’unes cent quaranta paelles i d’unes dos mil persones. Però nosaltres no ens
en vam assabentar. Digueu-nos insolidaris, però amb prou feines vam saber que
succeïa més enllà del tros del qual ens vam apoderar. Sabem que es van repartit
premis gràcies al fet que a la paella del costat n’hi va tocar un, en cas
contrari, ni això. Se sol dir que la festa va per barris, en aquest cas anava
per paelles. I nosaltres em van muntar una de ben bona.
La paella, de guatlles, salsitxes i caps de costella, excel·lent, com ens
té acostumats el “nen de Valldoreix”. L’actitud del personal, encomiable. Com
diria la meva mare, són una gent que “em mengen” (i em beuen .. i com beuen!).
Va sobrar ben poca cosa, si és que va sobrar quelcom. L’apartat dels licors va
ser antològic. Licors casolans amb algunes ampolles estàndard tipus Cardhu. Si a això li sumen les cerveses
i els vins propis de tot dinar que mereixi aquest nom i l’efecte còctel de la
ballaruca amb la qual vam acabar la festa, el resultat havia de ser complicat
per força. El que escriu aquestes quatre ratlles en pot donar fe. I mai millor
dit, perquè va acabar amb el senyor Josep Maria ídem al voltant de la taula
d’un bar, amb un senyor que no parava de parlar, bevent allò que encara ens
mancava. La derrota va ser total. A les vuit, quan tenia previst anar a veure
l’alcaldessa paga-li juanera, vaig posar rumb a la dutxa; mitja hora d’aigua a
dojo no va ser suficient, menys mal que un parell de seleccions que es jugaven
el passi a no sé quins vuitens o quarts de final em van sedar el suficient com
per anar fent via al llit.
Mentre se’m tancaven els ulls pensava amb el sarao que acabava de viure i
em consolava pensant que em quedava un any per recuperar-me. I, mentre ho faig,
bones vacances i feliç any nou.
Jordi Casas
