EL ROURE QUE VAREM PLANTAR

Roure que varem plantar el dia de l'arbre

RESUM FOTOGRÀFIC PAELLA VALLDOREIXENCA

LA PAELLA REPUBLICANA VALLDOREIXENCA, TOT UN CLÀSSIC

Escriure sobre un esdeveniment tan simpàtic, des de tots els punts de vista, és francament agradable, però no sempre saps el que dir per tal de ser original i, en tot cas, no repetir-te. Ho intentaré.

Hom sap que ho organitza l’Associació de Veïns Progressistes de Valldoreix. No sé si el nom és exactament aquest, però que són progressistes no hi ha dubtes. Cal dir que avui, tal com estan les coses, aquí i arreu (i lamentablement), no costa gaire ser progressista. Si a mi em diguessin en què consisteix, diria que en ser conservador; i no és un  oxímoron. Quantes coses ens cal defensar i conservar en aquests moments? De fet, considero que el millor que poden fer les forces progressistes, socials i polítiques, és posar-se d’acord en el terreny comú en què cal moure’s. Quins són els elements centrals i irrenunciables de les forces progressistes i d’esquerres en aquest moments? Crec que aquí està el quid de la qüestió.

Bé, anem al tema. D’antuvi cal agrair l’organització de l’acte. Sembla ser que aquest any s’ha batut un rècord de presència, si més no i si no vaig errat, s’ha superat la xifra de cent-cinquanta persones. Més feina per a tots, però més gresca.

Des de la meva incapacitat integral per tot el que fa referència a la cuina, em miro amb molt de carinyo el que fan els altres i intento valorar-ho correctament. No cal dir que la cuinera principal de les paelles d’arròs -parlar només de paella em sembla incorrecte, ja que en una paella s’hi pot fer altres coses- cada any està a l’atura, però aquest any s’ha superat, almenys així m’ho sembla, i han coincidit amb mi altres comensals, hi així li he fet arribar. M’ha dit que sempre dic el mateix, però per repetir-me que no quedi. A més, s’ho mereix, sens cap mena de dubtes. I que consti que no és fer el pilota, que no ho acostumo a fer, valoro molt la capacitat de fer un plat que no és fàcil per a tanta gent. Ja sé que a Valldoreix hi ha un altre gran especialista en arrossos, que ens ho demostra cada Festa Major, però avui no li tocava a ell. Ho sento, noi. Ep! No m’oblido de cap de les maneres de les postres, senzillament de traca i mocador. I aquí l’opinió ha estat també generalitzada. Amb un arròs i unes postres com aquests, la cosa havia de sortir rodona per força.

Hi havia, però, el perill que s’espatllés. La coral Cantem les 40 ens havia amenaçat amb un altra actuació. De fet, no és una amenaça, ja que els organitzadors s’entesten en convidar-la. Des que van saber que no hi intervenia en Fèlix Millet, ens contracten cada any. I parlo en primera persona del plural perquè en formo part. Cal dir que hem estat molt bé, i que se’m perdoni la immodèstia. Havíem assajat a consciència i em sembla que hem ofert un repertori variat i consistent. No molt llarg, ja que l’arròs esperava, però suficient. Han desfilat Ovidi Montllor, Mago de Oz, Raimon, Alberti/Paco Ibáñez, The Beatles (versió pròpia del Yellow submarine, que ningú no hi vegi una intencionalitat política). I, el plat fort, Marta Gómez. No us sona aquest nom? Doncs, ja us el podeu anar apuntant. Aquesta cantoautora, colombiana i catalana, fa un temps se li va ocórrer una idea original i meravellosa. Escriure unes estrofes de vuit versos, sempre amb el mateix final: para la guerra, nada; i proposar que la gent anés allargant la cançó. Cantem les 40 ho hem fet i avui hem tingut l’emocionant experiència de poder-les cantar amb l’autora de les primeres estrofes. Malauradament, l’actualitat ens ho ha posat en safata. Mentre cantàvem encara ressonaven els cent-cinc míssils llançats per les forces militars dels EUA, Regne Unit i França sobre Síria

Ens agrada la música/i ens agrada cantar/notes de guerra, però/ens obliguen a pensar/quina bona melodia/hi podríem aportar/que fos l’única manera/de poder-la aturar. Para la guerra nada.     

Aquest any, a més, els organitzadors han pensat que podria dir quatre coses sobre la proclamació de la Segona República a Sant Cugat (que aleshores ja incloïa Valldoreix, encara que sense ELM, avui EMD; ho dic perquè aquest és un matrimoni que ve de lluny). Aquí és obligat dir que la meva aportació ha estat mínima, m’he limitat a explicar, amb més o menys pedagogia, el que fa anys ja ens va explicar José Fernando Mota, que és l’historiador local que més sap d’aquestes coses (vull dir de la Segona República i del primer franquisme a Sant Cugat). M’he volgut posar una medalla i he parlat de memòria, per la qual cosa és segur que m’he deixat algunes dades. He quedat amb els organitzadors que els hi faria a mans el guió escrit que m’havia fet. Si el publiquen, es podran veure les mancances i, en tot cas, els qui no hagin estat a la paella podran saber de què ha anat la cosa.

El final ha estat més o menys el previst. Els nens jugant a la seva bola. Els comensals comentant la jugada. I els Cantem les 40 fotent-li pel broc gros. I, per acabar i com cada any, un acte col·lectiu i solidari: la recollida de taules i cadires. I acabo com he començat. Aquest acte final és una bona mostra dels valors que hem de salvar des de les esquerres: no és cert que allò que es de tothom no és de ningú; allò que és de tothom, i es gaudeix col·lectivament, és de tothom i cal administrar-ho com a tal.    

Salut i bona primavera, que sembla que arriba de veritat.

Jordi Casas