EL VALOR DE LES REVETLLES POPULARS

La nit més curta de l’any ho té tot per sortir a l’aire lliure a celebrar-ho: retrobem els amics, brindem, mengem coca, ballem, la fresca alleuja la calor del dia, els coets il·luminen el cel. Sempre s’ha dit que és una nit màgica i tots guardem a la memòria records de les nostres revetlles.

Que enguany hàgim tornat a celebrar per Sant Joan una trobada popular a l’espai central de Valldoreix amb més de 100 persones té un valor incalculable que cal reivindicar.

Perquè popular significa per a tothom. Veïns de dins i de fora de Valldoreix hi son benvinguts. Organitzats en colles o sense. Només cal que duguin el seu menjar i les estovalles i tindran un lloc a la taula. Que ningú no es quedi sense la seva celebració. Cal aportar 2€ per les despeses organitzatives, però no s’empaita qui no els té.

Perquè popular també vol dir transgeneracional. Totes les edats hi caben. Els petits comencen a gaudir de la seva revetlla i els grans hi tornen un altre any, compartint l’experiència dels uns i l'alegria dels altres. 

Perquè popular aquí és sinònim de senzillesa i col·laboració. La festa estimula compartir menjar i beure amb les altres taules. Afavoreix fer petar la xerrada aquí i allà, ajudar a muntar i desmuntar taules i cadires, fer noves coneixences. En definitiva, fer barri, anar teixint la xarxa que ens arrela al nostre entorn.

El mèrit organitzatiu és de l’ AVVPPV (Associació de Veïns i Veïnes Progressistes de Valldoreix), i cal donar les gràcies a les persones que des de dins generosament regalen per iniciativa pròpia el seu temps, els seus coneixements, les seves ganes i la seva energia a fi que se celebri la festa.

L’altruisme que denoten les associacions de barri en general és un dels valors que cal posar en relleu. Perquè contraresta l’individualisme creixent i fomenta la vida en comú. Ja sabem que la desconnexió dels uns amb els altres ens fa més febles i fàcils de manipular.

Amb el poder que emana de l’associacionisme, aquestes entitats  treballen a favor de la comunitat, construint una societat més forta i, per tant, més capaç de protegir-se i autoregular-se per si mateixa, més amable i més acollidora. Fan poble i ensenyen a conviure.

CH.

CABRONADA DE LA REVETLLA DE SANT JOAN

 DIÀLEG ENTRE LA BRUIXA I EL CABRÓ

Surten tots dos, enmig de fum. Es passegen pel mig de les taules.

Bruixa: Hola veïns. Soc la bruixa! ... la de sempre, no se si em recordeu. 

Ensenya les flors que porta en una mà. Pel camí he collit una mica de flor de Sant Joan, una herba remeiera que espanta molts mals. Espolsa el ram com si volgués desfer algun encanteri.

No se si sabreu que visc al Castell de Canals. Els nens sí que ho saben perquè les bruixes sempre han viscut al castell i els nens el coneixien amb aquest nom.

Ara està en remodelació.... diuen. I no paren d’emprenyar-me amb les obres: ara troben això, ara descobreixen allò i mentrestant, la cosa s’allarga i s’allarga i jo dormint al carrer. Però tant se val, soc bruixa, no necessito un llit i em puc fer venir la son com i quan vulgui jo! Fa el gest d’adormir-se i tot seguit la desperta el cabró.

Sorpresa. Ui el cabró! Aquest cabró no és de Valldoreix, però és molt amic meu i m’ha semblat bé convidar-lo a aquesta festa tant nostra de la nit més llarga de l’any, quan surten les bruixes i no es despentinen. Ei tu!

Cabró: Hola bruixa!  Vols que et despentini jo? -el cabró li passa la mà pel cabell.

Bruixa: (Apartant-se). No. No em toquis ni un pèl. NO és NO! Em pensava que ja ho sabies.

Cabró: Sí, sí, entesos. No te m’enfadis. Que m’has d’explicar algunes coses.  Va, pugem.

Per cert, tu m’has convidat però la feina ha estat meva per arribar fins aquí. M’he trobat amb un carrer ple de cartells que no em deixaven passar, ple de terra i reguerots. Un merder.

Com pot ser que a Valldoreix, amb la renda més alta de tot el municipi, tingueu un carrer que fot pena?

Bruixa: No em facis parlar, no em facis parlar, que ja fa moooolts anys que la ballem, cabró. Vam començar amb molt empenta i quan van venir els problemes va ser allò que en diem arrencada de cavall amb parada de burro! Havies d’haver vingut amb bus o amb bicicleta, cabró, que no estàs al dia!

Cabró: M’has dit burro, bruixa?

Bruixa: Nooooo... t’he dit cabró!!!

Cabró: Ahhhh. Això és diferent

Bruixa: Ja tens “etiqueta verda”? No se t’acudeixi anar a Sant Cugat sense!!

Cabró. I, i tant que en tinc, i més d’una.

Bruixa. A veure ensenyem-la. -Ell fa com que la busca per la roba-. Deixem-ho estar, no fos cas que perdessis els pantalons!

Cabró: O sigui, que en qüestió d’obres el més calent és a l’aigüera?  I que més teniu entre mans? He sentit alguna cosa de l’escola de música: ti ro li ro li ro! Què hi ha de cert?

Bruixa: Ja ens agrada la música, ja, no et pensis, però que es vulguin gastar un dineral per la nova escola, sense preguntar, ni consultar, ni tenir clares les prioritats, doncs d’això se’n diu tirar pel dret i trepitjat molts ulls de poll -li trepitja el peu.

Cabró: Bruixa, m’estàs clavant el peu a l’ull de poll, collons! Que també soc sensible jo, per més cabró que em digui.

Bruixa: Tens raó, sota d’aquesta aparença hi ha un mascle com déu mana.

Cabró: Un mascle respectuós i sensible!

El cas és que jo no visc aquí,  però m’assabento de tot perquè és el meu ofici. I em  sembla que d’embolics, a Valldoreix, no us en falten: que si la centralitat, que si la sentència del complex esportiu, que si les tres casetes que han de caure però no cauen, i per acabar-ho d’arreglar ara teniu els de l’oficina anti-frau remenant per la institució.........

Total, que a part de buscar-vos merders, què feu?

Bruixa: Doncs fem allò de “qui dia passa, any empeny”, anem fent, anar-hi anant. No hi ha ovaris....

Cabró: No hi ha collons...

Bruixa: Ni collons ni ovaris! Tot empantanegat, per desídia, per mandra, per no agafar el toro per les banyes.... fa el gest d’agafar-li les banyes.

Cabró: Ei bruixa, no em toquis les banyes! Que només SÍ és SÍ. Però us veig molt distrets.

Bruixa: És que m’agraden aquestes banyetes. Doncs sí, perquè falta un any per les eleccions i sortiran tots els marrameus: que si uns s’ajunten, que els altres no saben amb qui ajuntar-se, alguns tenen un atac de banyes, i així anirem fent fins al maig del 2023.

Cabró. I això acabarà bé?

Bruixa. I tant que acabarà bé!!. Hi haurà un canvi que farà tremolar Valldoreix. En el bon sentit, eh? El nou govern haurà de treure la pols dels calaixos i agafar el toro per les banyes, com les teves. Que ja t’he dit que m’agraden molt les teves banyetes!!!!

Bé, doncs amb banyes o sense, que passeu una bona nit i sigueu molt feliços!!!

PAELLA POPULAR A VALLDOREIX 10 D'ABRIL DE 2022 (II)

 

 Al nostre poble hi ha un bon grapat de veïns que viuen tancats a les seves torres i d'esquena als actes que es fan. I altre bon grapat –per sort– de gent i entitats que participen en la vida d'aquesta vila, que fan poble. Perquè Valldoreix ha deixat de ser aquell barri residencial de començaments del segle XX i ha esdevingut un vilatge amb personalitat pròpia.

Una d'aquestes entitats és justament els Veïns Progressistes que tots els seus actes regalimen essència de poble. Van ser els promotors del mercadet dels dissabtes, van recuperar el dia de l'arbre, la paella popular republicana i tantes i tantes accions envers la població.

El proppassat diumenge dia 10 es va tornar a fer la paella per celebrar el Dia de la República que era, com cada any, el 14 d'abril. Des del 2019 que, a causa de la pandèmia, no es feia. Van aplegar un centenar de comensals.

Hi ha dos aspectes, al meu entendre, que fan important aquest acte. El primer és el fet republicà.

De vegades em pregunto què hauria estat del nostre país, com viuríem ara si aquella República que començava a desenvolupar-se no hagués estat estroncada pel cop d'estat franquista? A causa d'aquell fet el país va fer un salt enrere de quaranta anys de cop. Però és que, vuitanta-sis anys després d'allò, a hores d'ara, encara notem la ressaca amb un bon grapat de nous “vencedores” que volen dignificar el “Alzamiento”. Cada dia que passa, entenc més l'amenaça del “Todo queda atado y bien atado”.

Val la pena, ni que sigui un cop a l'any, de recordar aquella República que va representar un avançament social i va escampar il·lusió entre la gent treballadora. Després d'aquella derrota, penso que, com deia en Raimon en una de les seves cançons, “jo crec que tots, tots havien perdut”.

El segon aspecte d'aquesta paella era el retrobament de la gent de Valldoreix al voltant d'una taula i compartir idees, converses i neguits. No ho dic sol pels vora cent veïns -que també- sinó, per la qualitat del tracte entre ells, pel caliu en les mirades, per la il·lusió que desprenien.

Vivim en una democràcia capitalista que cada cop veig més capitalista i menys democràcia. Què hem de fer davant d'això? Estar units. El poble ha d'estar unit, parlar, contar-se les inquietuds, explicar-se les esperances.

Aquest és el significat, la intenció d'aquesta paella popular. Ni més ni menys. Val la pena seguir fent-la, si més no, un cop a l'any. Tant de bo, però, que es faci més sovint.

 

 

 

 

 

RUS

PAELLA POPULAR A VALLDOREIX 10 D'ABRIL DE 2022 (I)

PAELLA REPUBLICANA 2022

La meva darrera aportació literària, i és un dir, a la Paella republicana de Valldoreix data de 2019. Des d’aleshores, com algú ha escrit, hem passat una pandèmia que ens ha canviat la vida i estem passant una guerra que canviarà el món. Certament, no són poques coses.

En uns moments tan complicats i amb un futur tan incert i, fins i tot, ombrívol, parlar de les petites coses de cada dia pot semblar una frivolitat. Però són aquestes petites coses les que ens donen consistència personal i ens ajuden a afrontar els grans esdeveniments. I els reptes no són, precisament, menors. Pensem només en el canvi climàtic, el darrer informe científic fa esgarrifar, i en el manteniment de l’Estat del benestar, que vol dir una societat mínimament  justa i amb un ampli marc de drets i llibertats.

Aquest darrer aspecte té molt a veure amb el republicanisme. El republicanisme pot interpretar-se en termes de proposta politicoinstitucional, és a dir, com a una proposta de la forma d’Estat; enfront de la monarquia, s’entén. Però, també, com un plantejament que entronca amb allò de més progressista que ha produït el pensament polític. Ras i curt: la defensa dels valors de la llibertat, la fraternitat, la igualtat i el respecte a la diversitat. En uns moments que els vents polítics i els dels valors humans giren cap a la dreta, fer onejar la bandera del republicanisme, en el seu sentit més ampli, no és poca cosa.

Alguns historiadors ens han explicat el valor de la tradició republicana a Catalunya. Les classes populars no hi veien només, ni tan sols fonamentalment, una proposta de forma d’Estat, sinó que era, sobretot, una proposta de progrés social, una alternativa a una societat dominada pel caciquisme polític, una burgesia sense gaires escrúpols, una església omnipresent i un exèrcit tan repressor com ineficaç en termes militars. Avui els enemics dels valors republicans no són exactament els mateixos, però la necessitat de tenir-los presents i defensar-los, probablement, és més evident que mai.

Potser m’he posat transcendental, però el tema s’ho val. En tot cas, en té la culpa en Josep Maria Fe, que és qui em fa escriure. No em queixo, però.

Naturalment, més enllà del tema de fons, cal parlar també de les formes. És a dir, de com un centenar de persones enguany hem commemorat la proclamació de la República. Ep! la de 1931.

Aquí les coses se’m compliquen. No m’és fàcil dir alguna cosa nova respecte a altres cròniques republicanes. Com sempre, l’organització de l’Associació de Veïns Progressistes de Valldoreix va ser perfecte. La paella, més ben dit, les paelles que ens va preparar la Laura van ser de traca i mocador. La coral Cantem les 40 va desafinar com sempre, aspecte al que no soc aliè. Però, com em va dir un a amiga, les cançons triades eren molt boniques. Això sí, un cop menjats i, sobretot, beguts, els cants van alçar-se per sobre les carpes i fins i tot els rossinyols van parar l’orella. Potser no és veritat del tot, però, oi que m’ha quedat molt poètic!

Potser cal apuntar una novetat, la presència dels polítics de casa nostra, els que governen, els que critiquen els que governen i els que s’ho miren. Cadascú a la seva taula i mirant-se de reüll. S’acosten les eleccions i no val a badar!

La coral va acabar el seu repertori «oficial» cantant La internacional. Recordeu allò de proletaris del món uniu-vos. Si voleu podeu substituir proletaris per republicans. Efectivament, unim-nos per reivindicar un món millor i si, de tant en tant, pot ser entorn d’una paella, molt millor.

Salut i fins l’any vinent!

Jordi Casas