dilluns, 10 d’abril del 2017

UNA ALTRE PAELLA REPUBLICANA



Un any més, l’Associació de Veïns Progressistes de Valldoreix ens ha convidat a celebrar el Dia de la República al voltant d’una paella, i és una manera de dir-ho.
No sé si érem més que altres anys, sóc molt dolent comptant multituds, més que la policia municipal de Barcelona. En tot cas, els de sempre hi érem. Bon senyal. Vol dir que encara ens belluguem per aquest món terrenal i, a més, que seguim sent republicans. Totes dues qüestions, personals i intransferibles, encara que la segona permet fer proselitisme; quelcom impossible, això sí, el dia de la paella, ja que no cal convèncer ningú.
La paella ha estat immensa. I crec que no exagero. Era una opinió generalitzada. El que escriu aquestes línies se n’ha menjat dos plats. Els dos iguals de bons. I em sembla que la cosa té molt de mèrit, perquè fer tres paelles per a tanta gent no ha de ser gens fàcil. Dit això, el que m’ha encarregat aquest escrit, home del morro fi, em diu que deixi constància que la cuinera és de Castelló; no entenc l’encàrrec, però suposo que deu tenir sòlids fonaments arrossístics. Queda dit.
Anem a la part més lúdica. Una vegada més, se’ns ha encarregat a la coral Cantem les 40 que amenitzem la digestió (sòlida i líquida). Deixo clar de bon principi que en formo part i, per tant, m’està permès dir el que diré. A una persona de fora no li ho permetria. Ras i curt: hem desafinat el que no hi ha en els escrits. Dues cançons interrompudes i el director emprenyat de mala manera. No li manquen raons, ans el contrari. Ens havíem cregut, i crec que amb raó, que progressàvem adequadament, i avui no ho hem sabut demostrar. Sens dubte hi ha una raó de pes que justifica, en gran part, la cosa: no es pot fer una demostració vocal amb la panxa plena i els efectes de la ingesta de begudes espirituoses (encara que cal dir que n’hi ha que tenen el mal costum de beure només aigua). En acabar, parlàvem entre nosaltres de la necessitat de fer l’actuació, d’alguna manera l’hem de definir, abans de la paella, mentre el personal espera omplir-se l’estomac de grans. Un cop complert el requisit i després d’empaellar-nos, res no impedeix desafinar en la més estricta intimitat multitudinària. La bona notícia, és que en aquestes condicions no correm el perill que Fèlix Millet ens proposi actuar en el Palau de la Música i, per tant, embutxacar-se una part dels ingressos.
No cal dir que l’esperit de germanor ha estat total. Fins i tot, o sobretot, quan disciplinadament ens hem posat a recollir les taules i les cadires per tal que els que manen a l’EMD, que són els altres, no s’emprenyin. Ha quedat tot molt ordenadet, no cal dir-ho.
Salut i fins l’any vinent, que tornarem a cantar les 40, o les 60.

Jordi Casas      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada